Arxiu d'etiquetes: 1614

Virués, Cristòfor de

2 Respostes

(València, 1550 – 1614)

Poeta, dramaturg i militar. Fill d’Alfons de Virués i germà de Jeroni, Francesc i Jerònima. Seguí la carrera militar; el 1602 era capità. Participà en la batalla de Lepant i en les campanyes del Milanesat. Féu diverses estades a Madrid.

Autor de l’epopeia religiosa El Monserrate (Madrid, 1587), sobre la llegendària fundació del monestir de Montserrat i de cinc tragèdies (Obras trágica y líricas, Madrid 1609) poc significatives, llevat d’Elisa Dído, concebida segons les unitats i regles clàssiques.

És considerat un dels escriptor valencians més importants vinculats a la literatura castellana del Siglo de Oro.

Garcia i Salat, Vicent

Deixa un comentari

(València, segle XVI – 1614)

Metge. Catedràtic d’anatomia i de medicina de la universitat de València.

Autor dels tractats De dignotione et curatione febrium pestillentis (1652), De febribus malignis et pestilentibus (1656) i De anatomia, que ha restat inèdit.

Cerdà de Tallada, Tomàs

1 Resposta

(Xàtiva, Costera, 1532 – Mislata, Horta, 28 setembre 1614)

Jurisconsult. Es doctorà en dret a la universitat de València. S’establí en aquesta ciutat. Es relacionà amb el rei Felip II. Fou advocat de pobres i més tard oïdor fiscal de l’Audiència. Es jubilà devers el 1592. Es retirà aleshores a les seves possessions de Cerdanet, prop de Mislata, on morí.

Entre les seves obres de caràcter jurídic, algunes d’elles en llatí, destaquen les titulades Visita de la cárcel y de los presos (1574), Verdadero gobierno de la monarquía de España, tomando por su propio sujeto la conservación de la paz (1581), Viriloquium en reglas de estado (1604), Repartimiento sumario de la jurisdicción de SM en el reino de Valencia (1609) i Discurso en razón de abreviar pleitos y que sean muchos menos, así en lo civil como en lo criminal, y que no se cometan tantos delitos (1613); als preliminars d’algunes d’elles hi ha poesies dels seus fills Maximilià i Tomàs Cerdà de Tallada i Sancho.

Albalat i Segart, baronia d’

3 Respostes

(Camp de Morvedre, segle XVII – )

Antic feu. Antiga senyoria de l’abadia de Fontclara (Llenguadoc), passà als Blanes (1434) i als Vila-rasa (1526).

El títol baronial fou concedit el 1614 a Joan de Vila-rasa i Cabanyelles. Més tard passà als Saavedra, comtes de l’Alcúdia.

Font, Pere -varis-

Deixa un comentari

Pere Font  (Bescanó, Gironès, segle XVI – Catalunya, 1614)  Eclesiàstic. Fou canonge de la seu de Barcelona. És autor de treballs ascètics.

Pere Font  (Catalunya, segle XVIII – Pedralbes, Barcelona, 1805)  Frare franciscà. És autor d’algunes obres piadoses.

Despujol i Roset, Segimon

1 Resposta

(les Masies de Voltregà, Osona, segle XVI – Barcelona, 1614)

Jurista. Doctor en dret civil i dret canònic, exercí l’advocacia a Barcelona.

Il·lustrà amb notes l’obra Observationes sacri regii senatus Cathaloniae (1608) de Miquel Ferrer i publicà Index singularium materiarum doctorum practicorum Cathaloniae (1610).

Franquesa i Esteve, Pere

2 Respostes

(Igualada, Anoia, 29 juny 1547 – Torres de León, Castella, novembre 1614)

Comte de Vilallonga i polític. Fill d’una família noble, sota la protecció del duc de Lerma pujà ràpidament al poder.

Acompanyà Felip III a València (1599) i fou secretari de les Corts de Barcelona el 1599, i de les de Saragossa, fou nomenat (1600) secretari d’estat per al Consell d’Itàlia.

Acusat de malversació de fons, fou denunciat i processat (1607).

Bulló i Roca, Joan

1 Resposta

(Sanaüja, Segarra, 1540 – Barcelona, 1614)

Religiós carmelità descalç (1573). El seu nom a l’orde era Joan de Jesús. Graduat en arts a Barcelona (1566), exercí el seu ministeri sacerdotal a la Roca del Vallès.

Traslladat a Alcalá de Henares, fou prior a Castella de diversos convents i el primer procurador general davant la Santa Seu. Obtingué de Roma el breu d’erecció de la reforma, en província a part (1580). A partir del 1585 treballà en l’establiment de la reforma carmelitana al Principat (vint convents) i en fou provincial (1588-91 i 1600-03).

Fou bandejat a Castella pel govern central de l’orde (1603), en part per les seves normes pastorals, entre les quals destaca el manament que els religiosos catalans parlessin habitualment català i que prediquessin sempre en aquesta llengua fora ciutat (1601).

És autor de diverses obres religioses, que romangueren inèdites. Tornà al Principat (1613) i predicà a les festes de la beatificació de Teresa de Jesús (1614), amb la qual havia mantingut correspondència (1576, 1581).