Arxiu d'etiquetes: 1380

Jaume II d’Urgell

138 Respostes

(Balaguer, Noguera, 1380 – Xàtiva, Costera, 1 juny 1433)

“el Dissortat”  Darrer comte d’Urgell (1408-13). Era fill de Pere II d’Urgell i de Margarida de Montferrat.

En casar-se amb Isabel d’Aragó (1405), esdevingué cunyat del rei Martí I l’Humà. Nomenat lloctinent del regne d’Aragó (1407), fou revocat tot seguit a causa de l’oposició d’una part de la noblesa aragonesa, però l’any següent (1408) fou deposat en el càrrec.

Durant l’Interregne subsegüent a la mort del rei Martí (1410), li mancà habilitat política per endegar el problema successori cap a una solució que li fos més favorable. A la sentència de Casp (juny 1412) obtingué només dos vots, el del jurista català Guillem de Vallseca i el de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Sagarriga.

Bé que de bon antuvi acceptà el resultat, molt aviat es revoltà contra Ferran I d’Antequera, amb l’ajuda de tropes estrangeres, angleses i gascones, i d’Antonio de Luna.

Es reclogué a Balaguer, on a la fi fou obligat a capitular (1413). Això representà no solament la fi de la seva causa personal, sinó també la del comtat d’Urgell. Fou empresonat a Lleida i més tard traslladat al castell d’Ureña (Valladolid), Mora de Toledo, alcàsser de Madrid, Terol i darrerament al castell de Xàtiva, on morí.

La seva captivitat s’havia perllongat durant 20 anys. Bé que durant l’interregne gaudí a Catalunya d’unes simpaties molt majoritàries de la noblesa del país, la seva rebel·lió fou minoritària i el càstig que patí és un dels més durs dels registrats en la història de Catalunya.

Ferran I de Catalunya

173 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 27 novembre 1380 – Igualada, Anoia, 2 abril 1416)

“d’Antequera”  Rei de Catalunya-Aragó (1412-16). Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d’Aragó. Les possessions llegades pel seu pare (mort el 1390), i augmentades pel dot que aportà la seva rica muller, Elionor d’Alburquerque, comprenien un extens territori de Castella i Extremadura.

La mort de Martí I l’Humà sense successió directa (1410) i l’interregne que seguí a la corona de Catalunya-Aragó suscitaren les seves ambicions polítiques i reivindicà el seu dret a la successió, basat en el fet que era nét de Pere III el Cerimoniós, a través de la mare, Elionor.

La seva candidatura, inicialment poc viable, passà a primer terme en produir-se l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa a mans dels Luna, partidaris de Jaume II d’Urgell. Tant la candidatura urgellista com la de Lluís de Calàbria, defensada pels Urrea i l’arquebisbe, quedaren debilitades. Ferran es féu seus els Urrea, mentre a València ajudà amb tropes castellanes i finançà els Centelles, enfrontats als urgellistes Vilaragut.

Les intervencions de Benet XIII i de Vicent Ferrer, juntament amb la seva habilitat política, portaren a la concòrdia d’Alcanyís entre els diferents Parlaments de la corona i al compromís de Casp (1412), que el nomenà successor legítim de Martí l’Humà.

Fou coronat aquell mateix any a Saragossa. L’any 1413, instigat pels Luna, sufocà l’alçament de Jaume d’Urgell i el desterrà. Mentrestant, a les Corts de Barcelona (1412-13), l’església i el patriciat urbà aconseguiren del nou rei importants concessions: li imposaren el pactisme i limitaren la seva autoritat a favor de la Generalitat i les Corts. Es posaren les bases de la transformació de la Diputació del General o Generalitat en un organisme de control de la monarquia, i la separació de l’Administració de Justícia del poder reial amb la creació de la Reial Audiència.

La política exterior de Ferran I estigué centrada en els problemes mediterranis. Es féu investir per Benet XIII sobirà dels regnes de Sicília, Sardenya i Còrsega (1412), i combaté els partits oposats a la dominació catalana. Pactà amb Gènova amb la finalitat de posar fi a la situació de tensió entre ambdós estats. Així mateix, pactà amb el soldà d’Egipte i el rei de Fes. Reinstal·là, a més, el consolat català d’Alexandria (1414).

En la resolució del cisma del papat, intervingué en defensa de Benet XIII, però fracassà davant la posició internacional de les corts europees i finalment tornà a l’obediència romana. A la seva mort fou succeït pel seu fill, Alfons IV el Magnànim.