Guillem Escrivà d’Eivissa (País Valencià, segle XIII – 1303) Fou senyor de Benioquer, l’Alcúdia i l’Ènova, comprades al rei Alfons II el Franc, i de Murla i Benibraïm, adquirits a Bernat de Sarrià. Fou fill seu Berenguer Escrivà (mort després 1317) i potser també Pelegrina.
Pere Escrivà d’Eivissa (País Valencià, segle XIII – Eivissa, v 1317) Ciutadà d’Eivissa. Pare de Francesc Escrivà d’Eivissa (País Valencià, segle XIII – després 1318) Veí de Xàtiva.
(Sicília, Itàlia, 1303 – Xipre, 19 juny 1344)
Reina de Xipre i d’Armènia. Filla de Frederic II de Sicília i d’Elionor d’Anjou.
Es casà (1318) amb Enric II de Xipre i fou coronada reina de Xipre a Nicòsia, i de Jerusalem a Famagusta.
Vídua (1324), es casà novament (1331) amb Lleó V, rei d’Armènia.
(Anagni, Itàlia, 1220 – Roma, Itàlia, 11 octubre 1303)
(Benedetto Gaetani) Papa (1294-1303). Procurà d’aïllar la branca catalano-siciliana en el tractat d’Anagni.
D’altra banda, concedí a Jaume II de Catalunya la investidura de Còrsega i Sardenya (1297) i l’animà a la lluita contra Frederic II de Sicília.
La intenció de Bonifaci VIII de convertir Jaume en el capdavanter dels güelfs (butlla Redemptor mundi, del 1297, on el nomenava gonfanoner i almirall de la Santa Seu) fracassà quan aquest optà per no dur endavant la lluita armada contra el seu germà (1297).
(Grècia, 1303 – 1310)
Campanya militar a Bizanci, al servei de l’emperador Andrònic. Patrocinada per Frederic II de Sicília.
La companyia era comandada per Roger de Flor i el gruix de les forces eren almogàvers. En foren caps destacats Corbaran d’Aiet, Ferran d’Aunés, Ramon Muntaner (cronista de l’expedició), Ferran Eiximenis d’Arenós, Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença.
Iniciada a Mesina el 1303, al crit de Desperta ferro! arribaren victoriosos, després de derrotar els turcs, a les portes de Cilícia.
Establerta la companyia a Gal·lípoli, Miquel II, fill d’Andrònic, recelós dels èxits dels almogàvers, conspirà amb Geórgios, cap dels mercenaris alans, per assassinar Roger de Flor a Adrianòpolis.
Mort el cabdill, es desencadenà la persecució de la Companyia per totes les terres d’Andrònic. La venjança, la famosa venjança catalana, fou devastadora i durà dos anys.
L’infant Ferran de Mallorca, nebot de Frederic II, es posà al capdavant de la companyia, i el 1310, després que Gautier de Brienne, duc d’Atenes, trenqués el pacte que havien fet amb els almogàvers, s’apoderaren del ducat d’Atenes.
Les gestes dels almogàvers han tingut un ample tractament literari, especialment durant la Renaixença, i han donat origen a tota una mitologia patriòtica.
(Grècia, 1303 – 1312)
Exèrcit professional de la corona catalano-aragonesa. Estava format, principalment, pels almogàvers, forces d’infanteria que havien lluitat en la conquesta de Sicília i que, un cop firmada la pau de Caltabellotta (1302), van restar sense ocupació.
Comandada per Roger de Flor, oferí els seus serveis a l’emperador Andrònic II de Constantinoble per defensar-lo del perill turc. Dugué a terme dues campanyes militars victorioses per la regió d’Anatòlia (1303 i 1304), on derrotà els turcs i així alliberà Constantinoble del perill que representaven.
Assassinat Roger de Flor i molts altres caps de la Companyia, per ordre de Miquel IX, fill d’Andrònic, la Companyia inicià la famosa venjança catalana. Assetjada la ciutat de Gal·lípoli, aconseguí de derrotar els exèrcits bizantins. Finalment, va iniciar la marxa cap a unes altres terres (1307).
Passada al servei del seu antic enemic, Carles II de Nàpols (1307-09), fracassà com a exèrcit disciplinat i no pogué dur a terme cap més operació de setge. Convertida en una república militar errant, passà al servei del ducat d’Atenes (1310), el qual arribà a conquerir.
L’arribada de Manfred de Sicília, el 1312, marca la fi de la Companyia, bé que els territoris conquerits a Grècia (Atenes i Neopàtria) restaren en mans dels catalans fins al 1391.
Dades dels Països Catalans 