Arxiu de la categoria: Monuments

Vinganya, monestir de

3 Respostes

(Seròs, Segrià)

(o d’Avinganya)  Antic monestir trinitari (Nostra Senyora dels Àngels), situat a la riba esquerra del Segre, prop de la confluència amb el Cinca.

Fou el primer monestir de l’orde en terres hispàniques, fundat el 1201 per Joan de Mata. El bisbe de Lleida consagrà l’església el 1202, i des del 1236 esdevingué monestir trinitari femení; hi ingressaren Constança i Sança d’Aragó, filles de Jaume I.

Les monges hi residiren fins el 1529; després hi retornaren els religiosos, que s’hi mantingueren fins a l’exclaustració del 1835.

Són importants les restes de l’església gòtica, ampliada en època renaixentista, i del claustre renaixentista.

El Sant Crist de Vinganya és venerat a la parròquia de Seròs.

Vilauba

Deixa un comentari

(Banyoles, Pla de l’Estany)

Vil·la rústica romano-visigoda, que es troba al terme de Camús, a un km i mig de Banyoles, a la dreta de la carretera que duu a Pujarnol, al sud-oest del llac de Banyoles.

Era coneguda des de l’any 1932, quan fou oberta la carretera que la tallà pel mig. Foren realitzats llavors alguns treballs de recuperació de materials arqueològics a càrrec de Jaume Butinyà i Ramon Alsius, estudiosos de Banyoles.

El 1978, J. Tarrús i J.M. Nolla, arqueòlegs, reiniciaren l’excavació del camp baix de la vil·la i localitzaren una habitació gran, de 7×8 m², amb interessants estructures de conducció d’aigua, i materials arqueològics del segle I aC al III dC. A partir del 1979 hom prosseguí les excavacions, al camp alt, amb la col·laboració de professors i estudiants catalans i anglesos.

El 1982, l’àrea excavada al camp alt era d’uns 20×20 m², amb importants estructures d’habitació superposades, compreses entre els segles IV i VII dC. Cal destacar les habitacions centrals, amb restes d’una premsa d’oli i cisternes i, dels materials arqueològics descoberts, una làpida inscrita sobre marbre dedicada a un emperador d’inicis del segle I dC.

És una de les poques vil·les romanes de Catalunya que podrà ser excavada totalment. Tots els materials arqueològics trobats són dipositats en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.

Vilars, poblat ibèric dels

1 Resposta

(Arbeca, Garrigues)

Jaciment situat en una plana agrícola. Ha estat excavat des de l’any 1985 per un equip de la Universitat de Lleida.

L’indret fou ocupat al final del segle VIII aC per una comunitat dels camps d’urnes tardans, que en construí el primer recinte excepcionalment fortificat (muralla amb torres, barrera de pedres clavades i fossar). A la meitat del segle VI aC, el poblat s’iberitzà i pervisqué fins a la meitat del segle IV aC, moment en que s’abandonà pacíficament.

La recerca s’ha centrat en l’evolució històrico-arqueològica de l’assentament i la comunitat que l’habità, i la reconstrucció ecològica i econòmica del territori. Hom hi continua treballant en l’actualitat.

Vila-rodona, columbari de

1 Resposta

(Vila-rodona, Alt Camp, segle II)

Edifici funerari d’època romana. El seu estat de conservació és molt bo, atès que fou reaprofitat i convertit en masia. Té planta rectangular i forma de temple clàssic.

Conserva el podi, decorat amb arcuacions i acabat per una motllura, damunt del qual l’edifici, pseudoperípter, té adossades pilastres llises sense base i amb capitell troncocònic.

Conegut de fa temps, els anys 1980 hom hi realitzà excavacions sota la direcció de J.M. Gurt, les quals han pogut confirmar l’existència d’una volta de canó i de restes de pintura al fresc i han permès proposar una datació del segle II dC.

Vilar, el -Selva-

2 Respostes

(Blanes, Selva)

Santuari (la Mare de Déu del Vilar), situat 4 km, al nord, de la població, prop del mas del Vilar.

Existia ja el 1323, i l’edifici actual fou acabat el 1612, ampliat amb un cambril el 1787 i millorat i restaurat després moltes vegades.

S’hi venera una imatge romànica de la Mare de Déu, asseguda, amb l’infant que beneeix, obra del segle XIII, que la tradició fa trobada en aquest lloc.

La vila de Blanes hi celebra una festa, votada el 1650, el dia de Santa Caterina, i una altra el dia de Sant Rafael (24 octubre), per un altre vot, del 1795. També hi té lloc un aplec el dimarts de Pasqua, i els feligresos del rodal hi acudeixen en calamitats públiques i privades.

Vilademàger

14 Respostes

(la Llacuna, Anoia)

Antic castell (700 m alt), situat en un cim, al sud-est de la vall de la Llacuna.

Rebé el nom d’un magnat anomenat Màger, que hi bastí el castell abans del 987; passà als Gurb-Queralt, successors seus, que el tenien en feu pels comtes de Barcelona, i abans del 1079 el seu domini passà als Cervelló i als seus descendents, que amb el títol de baronia de la Llacuna el posseïren fins el segle XIX. El castell era el centre de l’extens terme de la Llacuna.

L’església de Sant Pere, conservada encara dins el que fou recinte murat del castell, fou l’única parròquia del terme, que a partir del segle XIV es repartí amb la Llacuna. Aquesta església, dita sovint Sant Pere de Màger, fou reedificada i ampliada el segle XV, aprofitant una part de la primitiva, coneguda des del 1160. Té encara el caràcter de parròquia rural. Fins el 1936 s’hi venerà un famós santcrist.

Modernament ha estat restaurada.

Vilabertran, monestir de

12 Respostes

(Vilabertran, Alt Empordà)

Abadia canonical agustiniana (Santa Maria de Vilabertran), nucli del poble, al peu de l’antiga via romana que enllaçava la Jonquera amb Peralada i Figueres.

Fou fundada pel prevere Pere Rigald, que des dels volts del 1060 regia una església existent al lloc. Fou erigit en canònica el 1069 i adoptà la regla de sant Agustí. Vers el 1080 s’inicià la construcció de l’actual església romànica, de planta basilical, amb tres absis que s’obren en un petit transsepte.

Fou consagrada el 1100 i en Pere Rigald en fou nomenat abat. L’església restà durant molt de temps inacabada (fins al segle XVI). Al segle XII es construí el senzill claustre annex, que s’envoltà d’altres edificis conventuals, i al segle XIV els vescomtes de Rocabertí feren erigir una capella funerària a la part nord del creuer.

Més endavant, a inicis del segle XV, l’abat Antoni Girgós féu envoltar de muralles el conjunt, i construí la torre del Rellotge i el palau abacial, notable exemple del gòtic català.

Enllaç web: monestir de Vilabertran

Vic, catedral de

77 Respostes

(Vic, Osona)

Temple principal de la diòcesi de Vic, que té com a titular sant Pere. El primer centre episcopal i la primitiva catedral, documentada des del 516, es trobaven a tocar del temple romà, a l’àrea ocupada actualment per l’església de la Pietat; foren destruïts per les incursions sarraïnes i la destrucció de la ciutat del 826.

En repoblar-se la ciutat a partir del 879 i erigir-se de nou el bisbat vers el 885, es construí un nou grup d’esglésies episcopals a la part baixa de la ciutat, prop del nou Vicus Ausonae, dedicades a sant Pere, santa Maria i sant Miquel, a les quals, per la precocitat de la primera construcció, calgué de fer noves obres, a les dues primeres el 925 i a la tercera el 956. Prop d’aquesta catedral es formà la primera canònica aquisgranesa, que fou estructurada de nou i dotada el 957.

Abans del 970 la catedral de Sant Pere fou ampliada, però no resistí l’empenta renovadora del bisbe Oliba, que féu construir una nova catedral, d’una gran nau amb transsepte i cinc absis, amb un esvelt campanar al seu costat, que fou consagrada el 1038. A la mateixa catedral construí una cripta, en la qual aprofità capitells de tipus califal de l’obra anterior.

La canònica de Vic no tenia pràcticament vida comunitària al principi del segle XI i, tot i no tenir cap renovació substancial, com els de la resta del país, rebé una gran empenta de l’acció d’Oliba i creà un actiu escriptori, que regentà el canonge Esmenir Quíntila entre els anys 1029 i 1080. Molts d’aquests llibres i dels fets en temps del seu nebot i successor Guillem Ramon, cabiscol i a la vegada abat d’Àger, es conserven encara a l’arxiu capitular. La renovació d’Oliba englobà l’església de Sant Miquel, i la de Santa Maria fou reemplaçada el 1180 per una altra de pla circular, que subsistia l’actual plaça de la catedral fins el 1781.

Al costat de la catedral es féu l’edifici de la canònica, amb un ampli claustre d’arcades simples, de la fi del segle XI, de l’època que el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà intentà de reformar la canònica (1080-99). Sobre aquest claustre es construí a partir del 1323 un nou claustre, d’esveltes arcades d’ogiva, dotades de claraboies calades en pedra entre contraforts que les lligaven a la part baixa, sota la direcció de Ramon Despuig, ajudat per Bartomeu Ladernosa, que el succeí a partir del 1359, i fou acabat a la fi del segle per Antoni Valls i Guillem Conangle, vers el 1401, sota la direcció del mestre Antoni Valls, es modificà el presbiteri, es feren capelles a l’extrem del transsepte i es prescindí de la cripta per donar lloc al gran retaule gòtic d’alabastre, encara conservat, obra de Pere Oller (1424).

El nombre de canonges, que residien prop de la catedral, fou fixat en 30 el 1229, època en què es creà també una nova escola catedralícia, que tenia dues càtedres, de gramàtica i lògica, a partir del 1238, i es reduí a 20 a partir del 1264. Els canonges mantenien un hospital de pelegrins o albergueria, del qual resta una bona part de l’edificació en el carreró del seu nom, darrere la catedral.

Al principi del segle XVII hi hagué l’intent de construir una nova catedral, i hom edificà només la capella de Sant Bernat Calbó, sota el campanar, obra de l’arquitecte de Mataró Jaume Vendrell (1633), seguida de les capelles immediates que formen el costat del nord de la catedral actual, segons el pla reprès pel tracista fra Josep de la Concepció (1679).

vic_catedral2El 1781 el bisbe Antonio Manuel de Hartalejo decidí la nova construcció segons els plans de l’arquitecte Josep Moretó. Per tenir més espai hom derrocà la rotonda de Santa Maria i es desmuntaren els claustres, que foren reconstruïts més tard, un xic més reduïts i sense capelles. La nova catedral, que ocupa tot l’àmbit i transsepte de la romànica, es construí, aprofitant les capelles de la banda del nord, d’estil neoclassicista. La seva gran estructura, freda i un xic desemparada, fou decorada pel pintor Josep Maria Sert i Badia abans del 1930, per iniciativa del bisbe Josep Torras i Bages.

Pel juliol de 1936 fou incendiada, es perderen les pintures de Sert i s’esfondraren les voltes de les naus. Fou reconstruïda a partir del 1940 (tornà a tenir culte el 1945), s’obrí de nou l’antiga cripta romànica, excavada i refeta amb els seus elements genuïns, i hom construí el deambulatori, on es col·locà l’antic retaule de Pere Oller, Josep M. Sert emprengué la composició d’unes noves pintures, que romangueren incompletes a la seva mort (1945).

La capella de Sant Bernat Calbó conserva l’urna barroca d’argent que conté les despulles d’aquest bisbe (mort el 1243), obra de l’orfebre Joan Matons (1728). Al costat del claustre hi ha l’antiga sala capitular, acabada el 1350, i la capella de la Rodona, edificada per l’arquitecte Josep Moretó.

Enllaç web: catedral de Vic

Vallverd -Noguera-

4 Respostes

(Os de Balaguer, Noguera)

Monestir cistercenc femení (Santa Maria de Vallverd), situat a l’antic terme de Tragó de Noguera, d’origen desconegut.

Sembla que s’originà per l’adopció de la regla cistercenca d’un grup de donades reunides prop de l’antic priorat de Tragó. Era constituït en monestir cistercenc el 1172, i d’ell tragué la comtessa Àuria de Pallars les monges que fundaren el monestir de Casbas, al Somontano d’Osca; és, per tant, anterior al grup de Vallbona de les Monges. Fins el 1189 hom hi constata una doble comunitat masculina i femenina.

L’any 1452 se li afegiren les monges del monestir de les Franqueses, de Balaguer. Fou suprimit el 1474, i els seus béns foren incorporats al monestir de Poblet.

Resten només poques ruïnes de l’església i el claustre.

Vallsanta, la

4 Respostes

(Guimerà, Urgell)

Monestir de monges cistercenques (Santa Maria de Vallsanta), situat a la vora del riu Corb.

S’originà pel trasllat del monestir de la Bovera, el 1237, quan aquest es dividí, i passà una part de monges a fundar el monestir de Valldaura del Berguedà i la resta completà el seu establiment a Vallsanta entre el 1237 i el 1249. L’any 1267 hi residien vuit monges sota el comandament de l’abadessa Elivar d’Aguda.

Hom construí a Vallsanta una notable església gòtica, de la qual resten vestigis, i un casal, destruït del tot.

Fou extingit el 1589 per l’abat de Poblet com a vicari general de l’orde, quan tenia només tres monges, que es traslladaren al veí monestir del Pedregal.