(la Nou de Berguedà, Berguedà)
(pop: Lurdes) Santuari marià, a poca distància de l’església parroquial.
Fou erigit entre el 1880 i el 1885 per Antoni Comellas.
És un gran edifici de línies neoclàssiques, amb un hostal, amb fonts i una piscina per a malalts.
(Roma, Itàlia, 1804)
(o Lucrècia morta) Escultura de guix de Damià Campeny. Fou enviada a Barcelona, com a tramesa reglamentària de pensionat, a l’Acadèmia de Sant Jordi.
El 1833 l’autor la féu de marbre -es conserva a la Llotja de Barcelona-, i també n’hi ha una rèplica de bronze (Museu d’Art Modern de Barcelona).
Figura sedent d’una gran perfecció, uneix un estricte classicisme a una suau melangia, i és considerada l’obra mestra de l’escultura neoclàssica catalana.
(Sant Andreu de Llavaneres, Maresme)
Santuari en ruïnes, prop del límit amb Dosrius, al peu del turó de Lorita, sobre can Lloreda.
Segons tradició, fou convent de templers; però, més probablement, fou la capella de Santa Eulàlia de Deodates (1340), renovada el 1746.
(Sant Llorenç de Morunys, Solsonès)
Santuari de la Mare de Déu de Lord (1.175 m alt), situat sobre la roca de Lord.
Segons la llegenda, un bou i un bover trobaren la imatge de la Mare de Déu (que de fet és romànica, segle XIII) el 1870.
El santuari existia ja el segle X. Primer se n’encarregaren ermitans i donats, i més tard els dominics.
Cremat el 1835 durant la guerra carlina, fou reconstruït el 1870 i s’hi instal·là durant un temps una comunitat de trapencs.
(Tarragona, Tarragonès)
Santuari, dedicat a la Mare de Déu del Llorito, al nord de la ciutat.
La seva construcció fou patrocinada pel prevere tarragoní Pere Mir a partir de l’adquisició a Itàlia d’una imatge de la Verge, al segle XVI.
El santuari fou ampliat el segle XVIII i destruït el 1823 per l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.
La imatge fou conservada al convent de l’Ensenyança fins al 1936, any que fou destruïda.
El santuari fou refet a partir de 1957.
(Gaià, Bages)
Antiga tinença parroquial de Sant Amanç de Pedrós (Sant Jordi de Lloberes). És situada al sector muntanyós nord-oriental del terme.
Consta des del 1053; aviat, però, restà reduïda a ermita, a càrrec dels propietaris del mas Soler de Lloberes.
És un notable exemplar romànic del segle XII.
(Lleida, segle XIII – segle XIV)
Nom d’un estil de monuments arquitectònics de la fi del romànic, caracteritzat per l’abundosa decoració geomètrica de les portalades. En són mostres importants Agramunt, Santa Coloma de Queralt i Vilagrassa.
Pel que fa a l’escultura, els exemples més importants són del segle XIV; en sobresurten el retaule d’Anglesola i els sepulcres dels comtes d’Urgell, traslladats als EUA. A la segona meitat del segle la rica personalitat de l’escultor reial Jaume Cascalls n’orientà l’estil; el seguiren Bartomeu Robio i Pere Aguilar.
Posteriorment s’adverteix en aquesta escola l’influx borgonyó, que palesen les escultures de la seu lleidatana.
(Lledó d’Empordà, Alt Empordà)
Canònica augustiniana (Santa Maria de Lledó), creada el 1089 pels senyors de Navata. Des de la seva creació, s’instal·là al voltant de l’església una comunitat canonical agustiniana.
Al segle XII és construí un hospital per acollir pelegrins i l’església actual; és un edifici de tres naus, amb volta d’arcs apuntats la central i de quart de cercle les laterals i amb tres absis. La portalada consta d’arquivolta amb sis arcs i timpà llis. No es conserva el claustre però sí la sala capitular (segle XI).
S’inicià la decadència del priorat el segle XIV; a partir del 1852 esdevingué parròquia.
Santuari de la ciutat on és venerada la Mare de Déu del Lledó, imatge gòtica d’alabastre trobada el 1366; és situat al passeig dels Caputxins.
Des del 1585 fins a la desamortització del 1835 estigué a càrrec dels caputxins.
Actualment és parròquia.
(Barcelona, segle XV)
Talla de fusta que, segons la tradició, anava a la nau capitana de Joan d’Àustria a la batalla de Lepant.
Presideix la capella del Santíssim o antiga sala capitular de la catedral de Barcelona, coneguda més popularment per capella del Crist de Lepant, sobre el sarcòfag barroc de Sant Oleguer. La seva devoció és molt popular i arrelada, a Barcelona.
L’especial flexió o corbament de les cames i del cos del Crist es relaciona amb la llegenda que diu que la imatge es mogué per evitar l’impacte d’una bala de l’esquadra turca.
Dades dels Països Catalans 