(País Valencià, 1707 – 1833)
(o de Sant Felip) Antiga demarcació administrativa, creada pel govern borbònic. Fou anomenada també govern, partit o corregiment de Xàtiva (o de Sant Felip).
Comprenia la Costera (excepte la vall de Montesa), la Vall d’Albaida (excepte l’Alforí i Agullent), la Valldigna, un sector de la Safor i de la Ribera Alta.
Fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.
(País Valencià, 1304 – 1707)
Antiga demarcació administrativa del Regne de València, una de les tres en què fou subdividida la governació de València; d’origen medieval, subsistí fins a la Nova Planta.
Comprenia la part del País Valencià entre el Xúquer i la línia de Biar a Busot, límit meridional del Regne de València des de la conquesta de Jaume I fins a la incorporació de la meitat del Regne de Múrcia, el 1305.
El seu governador era lloctinent del governador de València (és a dir, del portantveus del governador general del regne), que tenia jurisdicció damunt seu. En 1565-72 tenia 102.478 hab (22.773 focs).
Fou anomenada també governació dellà Xúquer.
(País Valencià, segle VI – segle VII)
Antiga diòcesi de la província eclesiàstica Cartaginense creada en el que fou municipi romà de Saetabis, al llarg del segle VI. Les primeres notícies són del 589, en què el seu bisbe Muttus assistí al tercer concili de Toledo.
Hom creu que la primitiva basílica, seu del bisbat, es trobava a l’església de Sant Feliu, situada al peu del castell, on s’han descobert els fonaments d’una primitiva basílica i un cippus romà, aprofitat com a base d’altar, del qual hom esborrà la inscripció pagana i n’hi gravà una altra, al segle VII, amb el nom del bisbe Anastasi.
Les darreres notícies són de l’any 693, amb el bisbe Isidor (II), cosa que permet de suposar que desaparegué amb la invasió dels àrabs. Alguns autors han situat dins la seva demarcació el monestir Servità.
(o Eixarea) Antic raval de la ciutat, ja en època musulmana, a llevant de la primitiva muralla, més enllà de la porta de la Xarea (a l’actual plaça de la Congregació), límit del call jueu.
(Santa Eulària des Riu, Eivissa)
Una de les cinc parts o termes de l’illa en època musulmana, que correspon al quartó de Santa Eulària.
(Alcúdia de Mallorca, Mallorca Raiguer)
Antiga alqueria, amb un important pou, que donà nom a la porta de Xara (o des Moll), una de les de la ciutat.
Antic nom de la caseria de Pojo.
(País Valencià, 1794 – 1814)
Organització armada auxiliar. Creada arran de la Guerra Gran. Disposà de 26 batallons d’ínfanteria de línia, 2 de tropa lleugera, 23 companyies de cavall i 1 cos d’artilleria; en total, uns 54.000 homes. Cinc batallons foren posats sota el comandament del marquès de la Romana, Pere Caro i Sureda.
Carles IV de Borbó, per instigació de Godoy, els dissolgué per una ordre reial el 1798, en estendre al País Valencià l’organització de les milícies provincials, però aquestes foren finalment dissoltes el 1801, davant l’envergadura de l’aixecament popular valencià que provocà.
El cos de voluntaris degué desaparèixer amb la creació de les milícies estatals, el 1814.
(o la Bulella) Antic castell, construït al segle XII. Fou venut el 1287 per Pere de Fullà al prior de Cornellà de Conflent, que hi establí una pabordia; la base de la torre mestra fou convertida en església de Sant Bartomeu.
La pabordia perdurà fins al segle XV.
(Illes Balears, segle XVIII – )
Títol concedit el 1717 al brigadier Joan Sureda i de Vilallonga (mort el 1752), cavaller d’Alcàntara i regidor perpetu de Palma de Mallorca.
Ha passat als Montaner, comtes de Peralada.
Dades dels Països Catalans 