Arxiu de la categoria: Geografia

Xenxa, na

Caseria i zona de conreu, al sud de la vila.

Xelva, riu de

(o de Toixa). Emissari del Túria, que neix a la serra d’El Sabinar, contrafort del massís de Javalambre, al límit del País Valencià amb Aragó, solca els municipis d’Alpont, Toixa, Xelva, Calles i Domenyo i conflueix amb el Túria prop del darrer poble citat.

És l’emissari més important del Túria dins el País Valencià. Rega les hortes de Toixa, Xelva i Calles (unes 800 ha).

Xauxelles

Deixa un comentari

(la Vila Joiosa, Marina Baixa)

Caseria, a 2 km del nucli urbà.

Xàtiva, regió de

Deixa un comentari

(País Valencià)

Regió costanera, entre les de València i Alacant: 3.493 km². Comprèn els dos vessants de la serralada Pre-bètica valenciana, amb les planes adjacents al vessant nord, que centren la Safor (horta de Gandia) i la Costera (pla de Xàtiva).

L’agricultura és important a la Safor i la Costera; la indústria, a la Vall d’Albaida i l’Alcoià, i el turisme, a la Safor i la Marina Alta. El comerç, estimulat pel port de Gandia i el nus ferroviari de Xàtiva, se centra als mercants nacionals de Gandia (comarques litorals), Xàtiva (conca del Xúquer, fins i tot a les regions de València i Requena) i Alcoi, sense que cap d’ells s’imposi als altres dos.

Xàtiva, pla de

6 Respostes

(Costera)

Sector nord-oriental de la comarca, al voltant de la confluència dels rius Cànyoles i d’Albaida. Les aigües d’aquests dos rius i les de cabaloses fonts, a més dels nombrosos pous, han fet sorgir als sectors més baixos d’aquesta depressió i en la veïna costera de Ranes la notable horta de Xàtiva, a través de diverses séquies; la superfície regada és d’unes 2.700 ha.

Desapareguda la morera al segle XIX, el taronger és el conreu essencial, i també les hortalisses i, en la zona més profunda, l’arròs. Els costers, abancalats, són aprofitats per a garrofers, oliveres i vinya. L’aigua, des d’antic, ha estat aprofitada també per a la indústria tèxtil i paperera.

Xàtiva, col·legiata de

6 Respostes

(Xàtiva, Costera)

Església principal de la ciutat, dedicada a l’Assumpció de Maria, coneguda per la seu de Santa Maria, erigida en col·legiata el 1413 pel papa Benet XIII des de Peníscola. La primitiva església sembla que era una adaptació de la mesquita musulmana. A partir del 1413 tenia tres dignitats i dotze canonges; el nombre de beneficiats augmentà al llarg dels segles.

L’edifici actual es començà el 1596, per acord dels jurats pres el 1595. Hi intervingueren els mestres Albert Pina, carmelità, Jaume Peres, el degà Josep Ortí, Francesc Cuenca i alguns altres de menys destacats. L’obra es construí molt lentament i amb llargues interrupcions. El 1755 es posà la primera pedra de l’oval i s’inicià la cúpula, que, enderrocada per un terratrèmol el 1852, es reféu amb base metàl·lica. L’obra es completà a partir del 1916 amb una darrera tongada, que arribà fins a la façana principal.

És un edifici renaixentista, de planta de tres naus amb creuer, girola i una gran cúpula que ateny els 46 m d’altura. El campanar, de 60 m, acaba amb un templet. Moltes de les capelles foren construïdes per famílies nobles i foren dotades amb beneficis propis. La Mare de Déu de la Seu, obra de Marià Benlliure, fou declarada patrona de la ciutat el 1923, i fou coronada canònicament el 1973.

El tresor de la col·legiata té talles, pintures, orfebreria i joies, ofrena de la família Borja i d’altres nobles de la ciutat; ressalten un calze de Calixt III, un tríptic renaixentista de la Pietat, una gran custòdia, una creu processional del segle XVI i un tríptic de Jacomart.

Fou declarada monument nacional el 1931.