(Sevilla, Andalusia, 30 març 1874 – Barcelona, 1956)
Pintor d’origen belga. A París fou deixeble d’Hermenegild Anglada i Camarasa, amb qui residí després un temps a Mallorca.
El 1939 s’establí a Barcelona i féu estades a Eivissa; presentà paisatges catalans i eivissencs en diverses individuals (1948, 1949 i 1951).
Fou premiat el 1953 a l’Exposició Municipal de Barcelona.
(Broad-Windsor, Anglaterra, 1868 – Barcelona, 1955)
Missioner protestant, de les Assemblees dels Germans. A Barcelona fundà una església (1931), la qual esdevingué nombrosa aviat.
Proclamada la tolerància religiosa per l’estat espanyol (1945), aquesta comunitat, directa o indirectament, ha format nous grups de cristians, els quals són servits per dirigents nadius.
(Palma de Mallorca, 17 setembre 1838 – Madrid, 20 octubre 1930)
Militar. Fill de Fernando Weyler y Laviña. Diplomat d’estat major, el 1862 n’era ja comandant. Fou enviat aquest any a Cuba i més tard a Santo Domingo. Tornà a la Península Ibèrica, i combaté els carlins durant la tercera guerra carlina. Es distingí en l’acció de Bocairent i en diverses accions al Principat. El 1878, a quaranta anys, ja era tinent general.
Fou capità general de les illes Canàries, després passà a la capitania general de Mallorca (1883-86), i el 1888 fou nomenat capità general de les Filipines. El 1896 fou enviat a Cuba amb la missió de sotmetre els rebels.
Capità general de Catalunya (1893-96, 1909-14 i 1920), dirigí la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica (1909). Durant la Dictadura de Primo de Rivera col·laborà en el fracassat pronunciament que tingué lloc a Tarragona (Santjoanada, 1926) contra el dictador, que no s’atreví, però, a sancionar-lo.
Publicà Mi mando en Cuba (5 volums, 1910-11).
(Barcelona, 18 maig 1861 – Viladecans, Baix Llobregat, 24 febrer 1938)
(o de Lapeyra) Cantatriu. Fou primera contralt de l’Orfeó Català, entitat d’on fou la primera directora del cor de noies.
Actuà també com a solista, esporàdicament, amb altres agrupacions corals.
La seva tasca com a professora de cant resultà molt estimable.
(Barcelona, 16 juny 1903 – 21 desembre 1986)
Arquitecte, titulat el 1927. Introduí el funcionalisme a Catalunya l’any 1928, en construir la casa Vilaró a la barriada de Vallcarca, a Barcelona.
Fundador, amb Josep Lluís Sert, del GATCPAC (1930), dirigí la revista “AC” i col·laborà, més tard (1933), en la formació de l’ADLAN, moviments, tots dos, renovadors de la plàstica a Catalunya.
És autor d’un edifici al carrer de Pàdua que se situa plenament dins la línia racionalista.
(Catalunya, segle XIX – Manresa, Bages, 1900)
Enginyer. Era especialista en camins, canals i ports.
Treballà en el ferrocarril de Berga i en altres obres d’importància per al servei de comunicacions de Catalunya.
Fou publicista bastant actiu en diaris i revistes.
(Barcelona, 1671 – Catalunya, després 1713)
Jurisconsult. Ciutadà honrat de Barcelona, fou doctor en lleis i exercí com a advocat. El 1708 era oficial del braç militar; durant la guerra de Successió fou partidari de Carles III.
Amb el pseudònim de Rector dels Banys participà en la primera edició de les poesies de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, juntament amb Manuel de Vega i Rovira i Joan Bonaventura Gualbes; hi inclogué un elogi d’aquest últim i dos sonets adreçats a F. Vicent Garcia.
(Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 14 abril 1852 – Barcelona, 13 juny 1923)
(nom de religió: Joaquim Maria de Llavaneres) Frare caputxí. Germà del cardenal Josep de Calassanç.
Residí a les missions de Guatemala i Equador i el 1881 se li confià la comissaria apostòlica a Espanya per a la restauració. Fundà el col·legi de Lecaroz (Navarra) i el convent del Pardo (Madrid).
El 1885 fou ministre provincial d’Espanya, i el 1908 fou cridat a Roma, on residí i li foren confiades diverses missions a la cúria.
(Barcelona, 30 desembre 1924 – 20 octubre 2010)
Escriptor. És autor dels llibres de poesia Recull poètic (1969) i La rialla i el plor (1970).
(Gelida, Alt Penedès, 1 març 1861 – Barcelona, 8 març 1931)
Pedagog, escriptor, músic i eclesiàstic. A disset anys dirigia la banda de l’Asil de Sant Joan de Déu de Barcelona. Ingressà com a religiós en aquella congregació. Fou el primer mestre del seu germà Amadeu. Cantà missa el 1888.
Visqué a Màlaga, Cienpozuelos i Palència, dedicat a la labor humanitària prop d’orfes i d’alienats, entre els quals organitzava conjunts musicals.
Inventà una màquina de comptar denominada aritmòmetre. Figurà entre els fundadors de l’Acadèmia Pedagògica Catalana.
Publicà diverses obres literàries, com Col·lecció de poesies, Historia de l’Esperit Sant i Poema de l’Esperit Sant.
