(Roma, Itàlia, 13 setembre 1475 – Viana, Navarra, 12 març 1507)
Prelat i militar. Fill del papa Alexandre VI i de Vannozza Catanei. Fou inicialment destinat a la carrera eclesiàstica, i gràcies a les influències del seu pare obtingué, ben d’hora, diverses prebendes importants: protonotari apostòlic (1482), bisbe de Pamplona (1491), arquebisbe de València (1492) i més tard cardenal (1493), tot i que només era un simple tonsurat. Fou nomenada diaca el 1494.
A la mort del seu germà Joan de Borja (assassinat segons sembla per instigació del mateix Cèsar), abandonà l’estat eclesiàstic i participà activament en la política diplomàtica i militar del seu pare, per al qual obtingué l’aliança amb Lluís XII de França, i ell rebé el ducat de Valentinois i el casament amb Carlota d’Albret, germana del rei consort de Navarra.
Al final del 1499, amb el seu exèrcit es posa a les ordres del seu pare i conquerí la Romanya, terres pontifícies en poder dels grans senyors italians. El 1500 fou nomenat capità general de l’exèrcit de l’Església, i el 1501 Alexandre VI li concedí el títol de duc de la Romanya.
Participà en moltes altres accions bèl·liques i fou considerat un dels condottieri més hàbils i més brillants de l’època. Miquel Àngel li construí fortaleses, i Leonardo da Vinci li preparà màquines de guerra.
Compartí la fama de crueltat i de lascívia que hom atribueix als Borja; l’acusaren d’estar al darrera de diversos homicidis i de pressumptes relacions incestuoses amb la seva germana Lucrècia Borja.
Però la seva autoritat desaparegué en pujar al tron pontifici Juli II, enemic dels Borja; el qual el feu empresonar (1503) i perdé els càrrecs castrenses de l’Església.
Perseguit, fugí a Nàpols on fou detingut i traslladat a Castella. Aconseguí d’evadir-se del castell de Medina del Campo, i s’incorporà a les forces del seu cunyat Albert, rei de Navarra, que aleshores lluitaven contra els castellans. Morí en un incident del setge de Viana.
