Arxiu de la categoria: Biografies

Castellolí, Lluís

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, segle XV – Nantes, França, 1532)

Catedràtic de teologia a la Universitat de València (1510-11). Ingressà en l’orde dominicà (1512), on professà el 1513, i fou elegit prior del convent de Xàtiva. Fundà a la mateixa ciutat un convent de monges dominicanes. Catedràtic de filosofia moral (1516-20).

Predicà a València el 1519 contra la sodomia, com a causa dels mals de la ciutat, prèdica que inflamà l’ànim de la gent i originà incidents, que desembocaren en la revolta de les Germanies.

Acabada aquesta (1523), hagué d’abandonar València i passà al convent de Barcelona, on fou regent de l’estudi general de Barcelona. El 1532, nomenat definidor i elector de l’orde, passà a Roma.

Castelló i Villena, Miquel

Deixa un comentari

(Alacant, 1916 – ? )

Escriptor. Mestre de primer ensenyament.

Ha publicat les monografies Bibliografía de las Hogueras de San Juan (1958) i El castillo de Santa Bárbara de Alicante (1963).

Castelló i Guasch, Joan

Deixa un comentari

(Vila d’Eivissa, Eivissa, 15 març 1911 – Palma de Mallorca, 24 març 1984)

Escriptor. Impressor d’ofici. Deixeble, a Eivissa, d’Isidor Macabich, a partir del 1932 s’instal·là a Palma de Mallorca.

Va publicar treballs diversos sobre Eivissa: Bon profit! (1967), receptari de cuina eivissenca, en castellà; guies d’Eivissa i de Formentera i, sobretot, ha recollt les rondalles a Rondaies eivisenques (1953), Rondaies d’Eivissa (1955) i Rondaies i contes d’Eivissa (1961), les seves obres principals, i a Supersticions ibicencas (1952), Es Berruguet (1956), Lo promès sia atès (1957) i Rondalles de Formentera (1976).

Des del 1945 fins al 1979, publicà l’almanac bilingüe (català i castellà) “El Pitiuso”.

Castelló i Bravo, Gastó

Deixa un comentari

(Alacant, 3 novembre 1901 – 16 maig 1986)

Pintor. Medalla d’argent en les exposicions alacantines del 1951 i del 1954, realitzà diversos murals i mosaics a la seva ciutat natal, com els de l’església de Nostra Senyora de Gràcia, del Col·legi d’Orfes Ferroviaris, de l’Ajuntament, de la capella del Sagrat Cor dels Germans Maristes, de l’estació d’autobusos, de la Caixa d’Estalvis, etc.

De les seves obres més importants cal esmentar: Integració racial a la Guaira, Músics indígenes del Chilpancingo i Índia Huichol.

Castelló i Amat, Vicent

Deixa un comentari

(València, 1787 – 1860)

Pintor. Deixeble de Vicent López, el qual va presentar-lo a Carles IV de Borbó per la precocitat artística de què havia donat mostra des de noi.

Fou acadèmic de mèrit i mestre de dibuix a l’escola de l’Acadèmia de Sant Carles, en el museu de la qual se’n guarden obres, d’altres figuren també a les esglésies de València i a col·leccions particulars.

Fou el pare de:

Antoni Castelló i Gonzalez  (València, segle XIX)  Pintor.

Vicent Castelló i González  (València, 1812 – 1872)  Pintor. 

Castelló, Vicent

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVI – segle XVII)

Nom de dos germans pintors. Actius a València: el major (? vers 1595 – ?) i el menor (? 1598 – ?).

Un d’ells fou gendre de Francesc Ribalta i un dels seus millors deixebles. Autor de la Nativitat, la Presentació, la Circumcisió i altres escenes de la porta del retaule d’Andilla (1624-26).

El 1630 era a Sogorb, on molt possiblement féu el retaule de Sant Miquel, a les Agustines, que hom havia presumit obra d’Esteve Marc.

Hom li ha atribuït obres (al Museu de Belles Arts de València) tingudes com de Francesc Ribalta: alguns sants procedents de Portaceli, el Sant Sopar, etc.

Castelló, Josep

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVIII – segle XIX)

Polític. Fou membre del consell reial i intendent d’Extremadura.

Era un dels diputats valencians a les Corts de Cadis (1810-13). Hi tingué intervencions remarcables, encara que no gaire nombroses.

Element moderat dintre el conjunt dels liberals, destacà fent notar la superioritat de les Corts sobre els ministres.

Castelló, Bernat -segle XV-

Deixa un comentari

(Perpinyà, segle XV – després 1493)

Burgès. Diputat de la generalitat (1461-63), per l’estament reial, lloc des del qual intervingué en nombroses ocasions en la lluita contra la monarquia durant la guerra civil del 1462 al 1472.

El 1463, en desacord amb la política del Consell del Principat, fugí de Barcelona i es dirigí a Perpinyà, on posseïa els seus béns patrimonials.

Fou cònsol d’aquesta última ciutat (1473-74) i animador de la resistència perpinyanesa durant el setge de les tropes franceses (1474-75). Lluís XI li confiscà els béns.

Castellnou, Udalgar (III) de

Deixa un comentari

(Catalunya Nord, segle XI – 1147)

Bisbe d’Elna (1130-47). Fill del comte Guillem (III) de Castellnou. Ardiaca d’Elna (1111), fou elegit bisbe de 1130. Consagrà l’església de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí, la qual el 1134 obtingué de l’abat de Cuixà, Gregori, en canvi de la de Sant Vicenç de Rià i on el 1136 establí un priorat de canonges augustinians.

Defensor de la reforma gregoriana, uní a la mensa episcopal d’Elna les esglésies de Trullars, Salelles, Llauró, Tanyeres i Croanques, dependències del seu domini patrimonial, i aconseguí que el comte Gausfred III de Rosselló restituís i confirmés el monestir de Sant Andreu de Sureda a l’abadia clunianenca de la Grassa (1139). Abans del 1140 havia fet cavar els valls de la ciutat d’Elna.

A ell és deguda l’ordenació i la transcripció de les cartes del cartulari d’Elna (1140). Al concili provincial de Narbona (1134) defensà el Rosselló, víctima de les incursions dels pirates sarrains.

Castellnou, Udalgar (II) de

1 Resposta

(Catalunya Nord, segle XI – 1064)

Ardiaca d’Elna (1051). Fill del vescomte Guillem de Castellnou. Entrà en conflicte obert amb el bisbe d’Elna, Berenguer. Elegit bisbe Ramon d’Empúries (1064), fou acusat d’haver-se apoderat dels béns de la mensa capitular amb l’ajuda del seu germà, el vescomte Jaspert (I).

Fracassats tots els intents de conciliació per part del comte de Rosselló Gausfred II, fou mort en un combat.

Els béns confiscats foren retinguts pels Castellnou, fet que provocà un entredit sobre el bisbat. Amb tot, el 1064 el seu nebot Guillem (I) rebé l’envejada dignitat d’ardiaca d’Elna.