(Albaida, Vall d’Albaida, 23 juny 1869 – Madrid, 21 desembre 1957)
Historiador de l’art, advocat i polític. Fou catedràtic d’història de l’art a Madrid des del 1903 i, conjuntament amb Gómez Moreno, cofundador del “Archivo Español de Arte y Arqueología”.
És autor de diversos llibres: Jacomart y el arte hispano-flamenco cuatrocentista (1913), Rodrigo de Osona, padre e hijo, y su escuela (1933), La sala de las Musas en el Museo del Prado, etc.
(Albaida, Vall d’Albaida, 25 desembre 1721 – 26 novembre 1790)
Bisbe d’Oriola. Germà de Bartomeu. Estudià a la Universitat de València. El 1745 fou nomenat mestre de cavallers patges de l’arquebisbat i més tard bisbe auxiliar de València.
El 1767 fou nomenat bisbe d’Oriola, on desplegà una gran activitat de tipus social: fundà moltes germandats de socors, mútues per a treballadors i vídues, unes 60 escoles i una casa de mestres, féu construir el pont de Rojals i féu dur l’aigua potable a Asp i Elx (1789).
Fou acadèmic d’honor de l’Academia de la Historia, escriví dues memòries sobre el lloc i la data del concili d’Elvira i publicà també sermons, instruccions i pastorals.
(Aiacor, Canals, Costera, 7 setembre 1952 – València, 27 desembre 1998)
Motociclista. En 1978 i 1981 fou campió del món de 50 cm3 i semblava destinat a ser el successor d’Àngel Nieto com a dominador de les petites cilindrades.
La seva carrera, però, es truncà l’abril de 1984, quan va patir un greu accident en irrompre un automòbil en un circuit obert del polígon industrial de Can Roca de Martorelles, en el qual provava un nou prototip de Derbi.
(País Valencià, segle XVIII)
Pintor, daurador i obrer de vila.
A partir del 1757 construí el cambril de Santa Maria a Alacant, on l’any 1761 pintà i encarnà la Mare de Déu de l’Assumpció, que havia remodelat l’escultor Pasqual Valentí.
(Albaida, Vall d’Albaida, 1718 – Caudete de las Fuentes, Plana d’Utiel, 1773)
Escriptor. Germà del bisbe d’Oriola Josep Tormo i Julià. Eclesiàstic, fou canonge de la seu de València.
Deixà inèdits diversos col·loquis i una breu peça còmica, La fira d’Albaida. A imitació de Lope de Vega, escriví, en català, La gatomàquia valenciana, composició en versos apariats de 6 i 10 síl·labes, plena d’incorreccions gramaticals, on crítica els costums del seu temps, fou publicada dins la “Biblioteca Llemosina” el 1880.
(Alacant, 4 octubre 1826 – 29 setembre 1889)
Escriptor. Presidí la societat teatral El Fènix.
És autor de diverses obres de teatre, la més coneguda de les quals és la bilingüe Un fill digne d’Alacant o Entusiasmo contra el moro, editada el 1860. Escriví preferentment en català, idioma que empraria també a la seva producció poètica.
(València, 1620 – segle XVII)
Metge. Fou catedràtic durant catorze anys a la facultat valenciana. Sobresortí durant les epidèmies de pesta de 1648 i 1649.
És autor d’una Commentaria pertinentia ad libros physiologicos Hippocratis et Galeni (1670).
(País Valencià, segle XVI)
Cap agermanat. Figura important de les Germanies de València. Era membre del consell agermanat dels Sis de Xàtiva, el 1521.
El 24 de juliol d’aquest any destacà, com a auxiliar de Vicent Peris, a la sonada victòria de Gandia sobre les forces del virrei.
(València, 8 desembre 1932 – Madrid, 14 febrer 1996)
Jurista i historiador. Catedràtic de la història del dret a les universitats de La Laguna (1964), de Salamanca (1964-80) i Autónoma de Madrid (1992-96). El 1980 fou elegit membre del Tribunal Constitucional, que presidí entre 1986 i 1992.
Membre de la Real Academia de la Historia des del 1991, a principi del 1996 publicà en la premsa un llarg article sobre el problema del terrorisme en el qual apel·lava a la solidaritat social. Poc després, fou assassinat per ETA.
Entre les seves obres cal esmentar El derecho penal de la monarquía absoluta (1969), La tortura en España. Estudios históricos (1973), Manual de historia del derecho español (1979) i La era isabelina y el sexenio revolucionario (1981, premi Nacional d’Història).
(València, 18 agost 1893 – 4 maig 1972)
Dirigent sindical i polític. Obrer metal·lúrgic de la Unió Naval de Llevant en la seva joventut, milità ben aviat en la Unió General de Treballadors.
Membre de la comissió executiva des del 1931, fou, durant una bona part de la postguerra (fins al 1971), secretari general de l’UGT i (fins al 1970) membre de la comissió executiva del PSOE.
Fou diputat a corts (1936) i residí exiliat a França des del 1939. Una part dels seus discursos foren publicats en opuscles.
Dades dels Països Catalans 