(Aiora, Vall de Cofrents, 27 abril 1801 – Sevilla, Andalusia, 15 març 1867)
Metge militar.
Autor d’Anales históricos de la medicina en general y biográfico-bibliográficos de la española en particular (1841-45), font d’informació bàsica per a la història de la medicina espanyola.
(Albocàsser, Alt Maestrat, 29 març 1884 – Silla, Horta, 27 setembre 1936)
Eclesiàstic. Era canonge magistral de la catedral de València. Durant algun temps visqué al Col·legi Espanyol de Roma. Fou bon orador, no sols d’església sinó també profà.
Tingué bon ressò el discurs que pronuncià com a mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1921. L’any anterior havia publicat Los grandes fracasos modernos, el més ambiciós dels seus escrits.
Fou assassinat a l’inici de la guerra civil.
(Torralba de Calatrava, Ciutat Real, Castella, 1889 – Guadarrama, Madrid, 13 gener 1934)
Advocat i polític. Era tradicionalista i seguidor polític de Vázquez de Mella.
Fundà el “Diario de Castellón”, “La Gaceta de Levante” i actuà intensament en la creació de sindicats catòlics a la comarca de Castelló de la Plana.
Fou elegit diputat carlí per Nules durant diverses legislatures i treballà per aconseguir la construcció del port de Borriana.
(Sicília, Itàlia, segle XIV)
Dama d’una de les famílies nobles més poderoses de Sicília.
Es casà amb Antoni de Montcada i Abbate, comte d’Adernó, de la branca sicíliana dels Montcada. No tingué fills.
(Girona, segle XIV)
Escriptor pertanyent a la comunitat hebrea de la ciutat.
És autor de nombrosos tractats.
(Castella, segle XVII – segle XVIII)
Militar filipista. Durant la Guerra de Successió participà com a coronel a les ordres del marquès d’Asfeld en l’incendi de Xàtiva (1707) i en la presa de Bocairent i d’Alcoi, on fou fet presoner per les tropes austriacistes i empresonat al castell d’Alacant (1707).
Acabada la guerra, fou corregidor-governador d’Alacant (1715) i, posteriorment, capità general interí de Mallorca (1722-25).
Possiblement fou ell mateix -o bé un germà seu- el qui substituí José de Armendáriz com a governador militar de Tarragona el 1714.
Veure> Eduard López-Chávarri i Marco (compositor, musicòleg i escriptor valencià, 1871-1970).
(Perpinyà, 27 juliol 1906 – Menucourt, Illa de França, 18 abril 1981)
Escriptor i periodista. Fill d’Horaci Chauvet. Fou redactor de “Le Figaro” de París.
Ha publicat un assaig sobre el cinema, Le porteplume et la caméra, una història del cinema i, sobretot, dues novel·les: Furieusement tendre (1949) i L’air sur la quatrième corde (1953).
(Perpinyà, 3 juny 1873 – 30 agost 1962)
Historiador i periodista. Dirigí “La Veu del Canigó” i l'”Almanac Català-Rossellonès”.
És autor del recull poètic Tocs de guerra (1915), del volum de proses Colors del Rosselló (1952) i de l’obra teatral El rei dels avarassos.
Escriví també en francès alguns treballs d’estudi i divulgació, com Folklore du Roussillon (1943) i Histoire du Roussillon (1952, reedició de 1962).
Fou el pare de Lluís Chauvet.
(Villena, Alt Vinalopó, 27 març 1851 – Madrid, 25 març 1909)
Compositor. Autor d’òperes, música de cambra i simfònica, peces per a cant i piano i, sobretot, sarsueles.
Amb Tomás Bretón assenyala un moment clàssic del gènere; està influït pel nacionalisme musical, per l’alliberament definitiu de l’òpera italiana i per la tradició viva del género chico, a la qual tant ell com Bretón es mantindran fidels.
De les 155 sarsueles de que és autor sobresurten: La tempestad (1882), La bruja (1887), El rey que rabió (1891), La revoltosa (1897) i El puñao de rosas (1902). El mateix any de la seva mort hom li estrenà l’òpera Margarita la tornera.
