(Maó, Menorca, 12 març 1817 – 21 agost 1886)
Metge. Era fill de Rafael Hernández i Mercadal i nét, per tant, d’Andreu Hernández i Basili.
Escriví poesia i teatre en castellà, així com alguns treballs professionals.
(Oriola, Baix Segura, 30 octubre 1910 – Alacant, 28 març 1942)
“Miguel Hernández” Poeta en castellà. Fill de pastors i de formació autodidacta, va col·laborar inicialment a la revista d’Oriola “El Gallo Crisis”, que dirigía Ramon Sijé, a qui va dedicar a la seva mort una sentida Elegía. Poc després va aparèixer el seu primer llibre, d’influència gongorina, Perito de lunes (1933).
Establert a Madrid (1934), es va relacionar amb Jorge Guillén, Pablo Neruda, Vicente Aleixandre, José Bergamín, José Maria de Cossío. Va col·laborar a la revista de Neruda “Caballo verde para la poesía” i a l’obra de Cossío Los toros.
El 1935 va viatjar a la Unió Soviètica amb una missió cultural. El rayo que no cesa (1936) deixa entreveure la influència de Garcilaso.
Després de la victòria del Front Popular va participar en les Missions Pedagògiques de la República. En esclatar la guerra civil es va allistar al 5è regiment de sapadors. L’experiència de la guerra infondrà tradició popular a la seva poesia: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (1939).
Detingut el 1939, va passar per diverses presons fins a morir d’una pleuresia al penitenciari d’Alacant. A la presó va escriure Cancionero y romancero de ausencias (1938-42). Va ésser també autor de nombroses peces teatrals: Los hijos de la piedra (1935), Teatro en la guerra (1937) i El labrador de más aire (1939).
(València, 1837 – Sevilla, Andalusia, 9 setembre 1868)
Escultor. Després d’estudiar a l’Acadèmia de Sant Carles de València fou professor de la de Santa Isabel de Sevilla (1854) i formà part de la comissió de monuments històrics i artístics d’aquesta província.
Dirigí la restauració de la façana plateresca de l’ajuntament de Sevilla (1858) i esculpí tres estàtues al·legòriques per a la façana del Teatre Principal de València.
(València, 13 novembre 1888 – 29 juliol 1972)
Dramaturg i poeta. Un dels fundadors de “Nostra Novel·la” (1930).
Destacat autor de sainets, va ésser redactor en cap d’“El Cuento del Dumenche” (1914-19), on va publicar narracions breus.
(Maó, Menorca, 1794 – 1868)
Argenter. S’especialitzà en camafeus. Fou el primer a gravar-los a Menorca.
(Maó, Menorca, 1744 – 24 abril 1817)
Apotecari i botànic. Fou corresponsal del Jardín Botánico de Madrid i del professor Antoni Palau.
Sembla que creà a Maó un petit jardí botànic i que compongué, a partir de les seves herboritzacions, una Flora menorquina, que romangué inèdita i que, ampliada pel seu fill Rafael Hernández i Mercadal, fou publicada pòstumament (1886).
S’interessà també per la química i deixà inèdit un treball sobre els Espíritus ácidos minerales dulcificados.
(València, segle XVI)
Pintor. Excel·lí en frescos de inspiració religiosa, com els que féu per a la capella de la Concepció del col·legi del Patriarca, a València.
(Maó, Menorca, 1640 – Palma de Mallorca, 1714)
Frare franciscà. El 1688 fou nomenat postulador de la causa de canonització del beat Ramon Llull. Aleshores sojornà dos anys a Roma, però no féu reeixir el procés.
Excel·lí com a orador sagrat. Escriví obres teològiques en castellà i llatí.
(València, segle XVI – Oriola, Baix Segura, 1630)
Frare dominicà. Fou deixeble de sant Lluís Bertran, al qual assistí durant els seus darrers temps. Sobresortí com a orador sagrat.
Fou nomenat predicador de la cort espanyola. Ocupà alts càrrecs a les institucions del seu orde.
(Xàtiva, Costera, abril 1945 – )
Pintor. Estudià a l’Escola Oficial de Belles Arts de València, tot i seguir com a autodidacte les evolucions modernes de l’art.
Formà grup amb Manuel Boix i Rafael Armengol -també valencians- i foren els autors de l’obra Trilogia Monoteista. Més tard, després de contactes amb París i Kassel, derivà tot sol com un dels representants del nou realisme de denúncia social al País Valencià.
Ha exposat a València, Barcelona, Alacant, Castelló, Eivissa i d’altres poblacions.
