(València, 18 novembre 1841 – 28 juny 1906)
Polític. Germà de Vicent. Afiliat al partit democràtic, prengué part en la Revolució del 1868; fou diputat en diverses ocasions i ocupà la sots-secretaria de Finances (1873 i 1883). Va ingressar al partit liberal i figurà entre els elements lliurecanvistes.
Fou nomenat ministre d’Hisenda (1886 i 1887) i després, successivament, de Governació (1893) i de Gràcia i Justícia (1890, 1902 i 1905).
(València, 19 setembre 1772 – Madrid, 22 juliol 1850)
Pintor. El 1790 li fou concedit el màxim premi de l’Academia de San Fernando madrilenya pel quadre Els Reis Catòlics rebent els ambaixadors de Fes. El 1802 pintà La família de Carles IV. El 1814, Ferran VII de Borbó el nomenà primer pintor de cambra.
Com a pintor de frescos, seguí la tradició del divuit (sostre del saló de Carles III de Borbó, al palau Reial, 1828; casino de la Reina, palau de Vista Alegre, etc). Estilísticament la seva producció és mou dins el neoclassicisme, si bé al final de la seva carrera assumí algunes innovacions del nou estil romàntic.
Practicà tots els gèneres, però preferí el retrat; dibuixant segur i detallista, allisa el color fins a conferir-li una sensació d’esmalt, a la manera de Mengs. La seva obra descriu la societat de l’època aristocràtica i burgesa; retratà no solament la família reial, sinó també els principals polítics i militars de l’època.
Entre les seves obres més notables cal esmentar els retrats de Goya (1826), El príncep Max de Saxónia (1826), Ferran VII (1831) i del Marquès de Remisa (1844).
Fou el pare dels també pintors Bernat i de Lluís López i Piquer.
(València, 21 octubre 1802 – Madrid, 5 juny 1865)
Pintor. Fill de Vicent López i Portaña i germà de Bernat. Anà pensionat a Roma (1830-33) i, després, visqué molts anys a París.
Conreà amb encert la pintura històrica i col·laborà en la decoració de les voltes del palau Reial de Madrid.
(València, 20 agost 1799 – Madrid, 1 agost 1874)
Pintor. Fill de Vicent López i Portaña i germà de Lluís. Estudià a l’Academia de San Fernando, de la qual més tard fou acadèmic de mèrit.
Són ben conegudes les seves obres, la majoria retrats al pastel: Fernando Varela, Els alabarders Díez i Touran, etc.
(Mula, Múrcia, 14 juny 1933 – València, 8 agost 2010)
Historiador de la medicina. Professor encarregat de la càtedra d’història de la medicina de la Facultat de València (1957-66), càtedra que ocupà des del 1970.
Promotor i col·laborador de congressos i simpòsiums, ha publicat treballs monogràfics en nombroses revistes especialitzades i ha fundat i dirigit els “Cuadernos Valencianos de Historia de la Medicina y de la Ciencia”, iniciats l’any 1962, i l'”Índice Médico Español”, des del 1965.
Entre la seva obra, cal esmentar Medicina, Historia, Sociedad, antología de clásicos médicos (1969), La introducción de la ciencia moderna en España (1969), Ciencia y técnica en la sociedad española de los siglos XVI y XVII (1979), Cajal (1985) i Diccionario biográfico de la ciencia moderna en España (1982).
(València ?, 1756 – València, segle XVIII)
Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles i fou deixeble de Francesc Bru. El 1781 es traslladà a Madrid, on obtingué diversos premis a l’Academia de San Fernando. El 1790 tornà a València, on fou nomenat acadèmic supernumerari (1798) i tinent director (1803) de l’Acadèmia de Sant Carles.
Entre la seva producció destaquen els baixos relleus de Sant Pere i Sant Pau, per a les Escuelas Pías de San Fernando (Madrid), i els de Sant Carles Barromeu i Santa Teresa rebent la comunió (Museu Provincial de Saragossa).
(País Valencià, segle XVIII – segle XIX)
Escriptor. Fou poeta bilingüe.
(Villena, Alt Vinalopó, 15 agost 1798 – Madrid, 14 novembre 1855)
Polític liberal progressista. Tinent de la milícia nacional (1822), s’exilià el 1823 a Montpeller.
Diputat l’any 1834, fou encarregat de respondre al discurs de la corona i s’hi oposà en defensar els drets individuals i la independència del poder judicial.
Ministre de Governació (1836), president de les corts espanyoles (1837) i alcalde de Madrid (1840), fou nomenat president del Govern després del derrocament d’Espartero (1843).
(Sollana, Ribera Baixa, 22 abril 1906 – Madrid, 22 abril 1991)
Psiquiatre. Es llicencià en medicina a la Universitat de València. El 1932 obtingué la càtedra de medicina legal a Santiago de Compostela. Després d’exercir com a catedràtic de psiquiatria a Salamanca, passà a Madrid, on des del 1960 fou catedràtic d’aquesta especialitat.
Fecund publicista, va escriure nombrosos articles sobre art, literatura, sexualitat i la seva relació amb la psiquiatria, on defensà posicions d’un moralisme purità. És autor de La angustia vital (1950), La agonía del psicoanálisis (1945) i El descubrimiento de la intimidad (1955).
