(Xarafull, Vall de Cofrents, 22 gener 1758 – València, 1 desembre 1813)
Naturalista i metge. Estudià medicina a la Universitat de València. S’hi doctorà i, posteriorment, en fou catedràtic de botànica.
D’entre les seves relacions professionals destaca la mantinguda amb Dufour, el qual el protegí quan els francesos el van fer presoner.
Les seves obres més destacades són: Nova generum Polygamiae classificatio (1796) i Systema botanicum anomalisticum (1799).
(València, segle XVII – 1679)
Frare dominicà. Fou predicador del papa Climent XI.
Durant el seu sojorn a Roma, on passà quatre anys, s’esmerçà a promoure la causa de canonització de sant Lluís Bertran.
(València, 8 octubre 1712 – 22 març 1787)
Pintor. Deixeble d’Evarist Muñoz. Fou acadèmic de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles de València i taxador de pintures. Féu de pintor per a la Inquisició.
Dedicat a les pintures de flors, als bodegons i als temes religiosos, entre les seves obres destaquen una Pietat, el Retaule de la solitud i la tela Paisatge de Telèmac.
Veure> Joan II de Lorena (príncep de Girona, 1466-70).
(València, 29 gener 1871 – 28 octubre 1970)
Compositor, musicòleg i escriptor. La seva formació musical fou autodidàctica. El 1903 fundà l’Orquestra Valenciana de Cambra i fou professor del Conservatori de València.
És autor dels contes, d’estètica romàntica, Armònica i dels Cuentos líricos (1907), i publicà Música popular española (1927), Historia de la música (1929) i Folklore musical español (1955).
Vinculat amb Felip Pedrell, Enric Granados i Manuel de Falla, la seva producció té un llenguatge harmònic impressionista i una instrumentació molt elaborada.
Les seves obres més notables són les tres composicions simfòniques Valenciana, Abanicos antiguos i Acuarelas, així com Rapsodia valenciana, per a piano i orquestra, Concierto breve, per a piano i corda, i Llegenda, per a cor i orquestra.
Fou el pare d’Eduard López-Chávarri i Andújar (València, 1931 – 1993) Crític musical de “Las Provincias”.
(Alacant, 16 desembre 1917 – Warfordsburg, EUA, 20 desembre 1956)
Escriptor. Era catedràtic d’història del dret a la universitat de Santiago de Compostela. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Obres seves són les titulades Insignis nobilitas (1950), Estado medieval y antiguo régimen (1952), El poder político y la libertad. La monarquía de la reforma social (1952, reeditada el 1957), Sobre el estudio profundo de las revoluciones (1956) i Burguesía y estilo burgués (1956), així com unes Cartas académicas a un príncipe joven transcrites al diari barceloní “La Vanguardia” el 1956.
(Alacant, 24 setembre 1868 – Madrid, 23 juny 1913)
Compositor. Fou deixeble de Ruperto Chapí i es dedicà plenament a escriure per a l’escena.
Compongué un centenar d’obres, algunes de les quals en col·laboració amb Joaquín Valverde, fill.
(Cubel, Aragó, 9 gener 1764 – Burjassot, Horta, 24 agost 1835)
Eclesiàstic. Estudià filosofia, teologia i cànons a la Universitat de València. Guanyà per oposició un curat i posteriorment la canongia magistral a la catedral de Terol.
El 1832 s’encarregà de l’arquebisbat de València.
(el Poblenou de Benitatxell, Marina Alta, 1859 – Alboraia, Horta, 1917)
Periodista i polític. Participà en la tercera guerra carlina, a favor de Carles VII.
Després d’un breu exili a França, retornà a València, on col·laborà a “El Tradicional” (1888-89) i “La Lealtad” (1885-87), comprà “El Centro” (1892) i fundà “La Lucha” (1892).
Ocupà diversos càrrecs municipals.
