Veure> Josep Puchol i Rubio (escultor valencià, 1743 – 1797).
(Artà, Mallorca, 1794 – Palma de Mallorca, 1850)
Polític, escriptor i advocat. Regidor de Palma (1834) i secretari de la diputació provincial. Liberal moderat, sostingué des de les pàgines d'”El Faro” (1834) i de “La Época” fortes polèmiques amb els progressistes. Membre de la Societat Econòmica d’Amics del País des del 1834, en fou secretari.
El 1841 publicà a “La Palma” l’article De los dialectos considerados con relación a la literatura -aparegut sense signar i que hom ha atribuït sovint a J. M. Quadrado-, en el qual defensa, per raons d’ordre pràctic i polític, l’ús del castellà a Mallorca.
La mateixa tesi defensa al pròleg de les seves inèdites i interessants Observaciones sobre la ortografía mallorquina, redactades després del 1836, que comprenen, a més, una traducció d’un capítol del Quixot acompanyat de notes que constitueixen les observacions pròpiament dites.
Publicà també obres de caràcter divers (traduccions del francès, versos de circumstàncies, un tractat de moral per a nens, entre d’altres).
(Palma de Mallorca, segle XVII)
Escriptor. Doctor en drets. Poeta en català, no es conserven les seves composicions.
Deixà inèdit l’Entremès d’es tres Juans i el poema narratiu Las fiestas que hizo… Baltasar Pardo… (1677).
(València, segle XVIII – 1764)
Frare franciscà. Fou provincial de l’orde. Destacà com a orador sagrat. Publicà unes oracions fúnebres.
(Arles, Vallespir, 23 juny 1903 – 30 agost 1975)
(o Pujade) Excursionista i folklorista. Impulsor de les tradicions catalanes del Vallespir. Inicià el costum de les fogueres dalt dels cims (Canigó, el 1957), després estès per tot Catalunya. El 1928 recorregué en bot pneumàtic les gorges de la Fou (Arles).
Fou fundador del Club Excursionista (1928) i del Sindicat d’Iniciatives d’Arles (1938).
(País Valencià, segle XV)
Pintor anònim. Estilísticament, se’l relaciona amb Miquel Alcanyís.
L’única obra conservada de la seva mà és el retaule de Sant Miquel Arcàngel procedent de la capella del degà Pere Puixmarín (actualment a la capella dels Castillas), de la catedral de Múrcia.
(Lloseta, Mallorca, 1881 – Sóller, Mallorca, 1947)
Escriptor. Publicà el volum Records de nostra terra (1928), però la seva aportació més important és en el camp teatral, hom el pot considerar com a representant del teatre costumista de caire pagès. Amb una tècnica senzilla, però eficaç, aconseguí un èxit notable de públic que ha continuat fins pràcticament els nostres dies.
Estrenà Es metge nou (1930, publicada el 1951), la seva obra més famosa, L’amo en Sion (1932), En Tomeu de Sa Drassana (1931, publicada el mateix any), Una i oli (1934) i El pobre milionari (1935).
(Palma de Mallorca, 5 abril 1745 – 21 octubre 1821)
Dominicà (1759). Alumne de la Universitat d’Oriola, regentada pel seu orde, i professor, després, de filosofia i teologia a Oriola mateix i al convent dominicà de Palma, on formà part de la Junta de govern durant l’ocupació napoleònica de la Península.
En l’opuscle El teólogo democrático ahogado en las angélicas fuentes (1815) intentà de confutar Joaquim-Llorenç Villanueva, que s’havia basat en sant Tomàs per defensar l’actitud liberal de les Corts de Cadis.
Molt més importants, en la història de la persistència i la renovació de la filosofia tomista, són els seus tres volums de Philosophia sancti Thomae Aquinatis auribus huius temporis accomodata (1817-20; 1824-26).
(Perpinyà, segle XVI – segle XVII)
Notari i arxiver. El 1605 acabà el Llibre de rúbriques de la Real, anàlisi de 192 actes notarials referents a feus, censals, etc, del capítol i comunitat eclesiàstica de la Real de Perpinyà que van del 1368 al 1690.
El 1608 inicià l’inventari de l’arxiu del capítol d’Elna i el 1630 l’anàlisi dels documents de la comunitat de Sant Mateu de Perpinyà: prop de 700 articles d’un total de 814 foren redactats per ell.
És conegut principalment, però, pels deu volums inèdits que contenen l’anàlisi de milers de fitxes, font preciosa per a la història del Rosselló.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 1827 – València, 1900)
Militar. Primer vescomte de Miranda (1857). Era del cos d’enginyers. Lluità al Principat contra els matiners (1848) i a Madrid contra els insurrectes del 1856. El 1869 lluità contra els revoltats republicans de València. Més tard fou comandant militar a Barcelona i València i ascendí a general de brigada (1878).
Esdevingué amant de la reina Isabel II de Borbó i hom li ha atribuït la paternitat d’Alfons XII de Borbó.
El 1890 heretà el comtat de Torrefiel del seu pare, Rafael Puigmoltó i Pérez, segon titular.
