(Perpinyà, 1768 – 1854)
Militar i escriptor. Dedicat als estudis literaris i històrics, s’especialitzà en els referents a la llengua i literatura catalanes. Fundà la revista “Le Publicateur des Pyrénées Orientales”.
Obres seves són Catalogue biografique des évéques d’Elne, Leçons de langue espagnole, Grammaire espagnole-française i Grammaire catalane.
Fou oncle d’Antoni Puiggarí.
(Perpinyà, 17 gener 1815 – 3 desembre 1890)
Militar i erudit. Nebot de Pere Puiggarí. Serví a Àfrica, a Itàlia i al Rosselló; féu construir l’hospital militar dels Banys d’Arles i governà Perpinyà en 1870-71.
Com a arqueòleg descobrí (1845) unes importants inscripcions sobre ploms als Banys d’Arles, que copià fidelment i que foren publicades el 1847 i que han servit modernament per a estudiar els primers vestigis de llengües indoeuropees a Catalunya.
Deixà inèdites una gran quantitat d’estudis sobre gramàtica catalana (plural femení català, interjecció), literatura (els goigs), epigrafia, numismàtica, etc. Tingué una considerable influència sobre els estudis històrics rossellonesos.
(Illes Balears, segle XIII – Roma ?, Itàlia, segle XIV)
Eclesiàstic i diplomàtic. Des dels volts del 1295 residia a Roma, a la cort papal. Climent V el nomenà vice-canceller de l’Església (1307), abans de fixar la seu a Avinyó (1309).
Els 1306-07 fou bisbe de Palència amb dispensa de residir-hi a causa del seu càrrec, car continuava vivint a Roma.
(Illes Balears, 1745 – 1821)
Filòsof i frare dominicà. És autor d’un Philosophia, en la qual atacava l’ideari de Gassendi i de Descartes.
Les seves doctrines es manifesten rígidament fidels al tomisme.
(València, 13 gener 1854 – 7 agost 1911)
Escriptor. Fundador i impulsor de “Lo Rat Penat”, publicà poemes renaixentistes, que aplegà a Lliris i cards.
Com a erudit, publicà, en col·laboració amb F. Martí i Grajales, Orígens del gravat en València (1883) i Estudio històrico-crítico de los poetas valencianos de los siglos XVI, XVII y XVIII (1883). Publicà també estudis sobre gramàtica i ortografia del valencià.
(Tírig, Alt Maestrat, 18 març 1865 – Vinaròs, Baix Maestrat, 21 novembre 1919)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València, fou pensionat per la diputació provincial per a completar estudis a Madrid. El 1889 anà també pensionat a Roma, on s’estigué fins el 1900. Passà per París i per Barcelona i el 1905 s’establí a Vinaròs.
El seu estil s’inclou en el fortunyisme. Fou un eminent aquarel·lista.
Una important col·lecció d’obres seves fou donada pels seus fills (1975) a la diputació de Castelló de la Plana, destinada al futur Museu Provincial de Belles Arts.
(Felanitx, Mallorca, 1813 – Puerto Rico, 2 gener 1894)
Prelat. Fou bisbe de Puerto Rico. A les Corts constituents de 1869 representà a Madrid l’illa esmentada, com a senador i diputat.
(Palma de Mallorca, 14 abril 1949 – )
Escriptor i crític literari. Col·laborador habitual en diaris i revistes.
Ha destacat com a assagista des de Bosc endins (1982), dietari sense datar, compendi de narrativa i reflexió, fins a títols com Vicis dels temps (1990), Annus horribilis (1993), l’estudi sobre Josep Pla L’home de l’abric (1998, premi Josep Pla) i Cuando sea rey (1999).
Ha conreat també la narrativa amb Dones que fumen (1983), Somni Delta (1987, premi Ramon Llull) i Maniobres privades (1999), i la poesia amb L’estiu madur (1985).
(l’Alcúdia, Ribera Alta, 9 abril 1915 – València, 31 juliol 1990)
Esportista. Professor d’educació física i directiu d’esports, tingué molts càrrecs públics com ara les presidències de les federacions valencianes de ciclisme, natació, beisbol i hoquei.
Fou seleccionador nacional de ciclisme i director de l’equip espanyol d’aquest esport. Fou president de la Federación Española de Ciclismo, membre del Comitè Tècnic de la Federació Internacional de Ciclisme Professional i del Comité Olímpico Español.
