(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, després 1716)
Jurista. És autor de diversos escrits jurídics. Es mostrà netament partidari de Carles d’Àustria.
Ocupada Mallorca pels borbònics, fou empresonat el 1716 a la torre de l’Àngel. Hom creu que hi morí.
(Palma de Mallorca, segle XIX – 1847)
Dominicà. Deixà manuscrits un Diccionario heráldico de los escudos de armas que usaros los antiguos lemosines i una Genealogía de los reyes de Mallorca.
(Xàtiva, Costera, vers 1565 – Sevilla, Andalusia, 27 maig 1624)
Cosmògraf i navegant. Estudià a Madrid i a Sevilla.
El 1618 anà, amb els germans Nodal, a explorar l’estret de Magallanes i el cap d’Hornos (descobert dos anys abans), del qual determinà la latitud. En tornar fou nomenat (1620) pilot major.
Escriví el 1621 una obra tècnica de navegació, Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y de San Vicente y algunas cosas curiosas de navegación.
Amb el seu nom, Diego Ramírez, són designades un grup d’illes al sud de la Terra del Foc.
(Guadasséquies, Vall d’Albaida, segle XVIII – Madrid, 1781)
Frare de Montesa. Fou capellà d’honor del rei Carles III de Borbó.
És autor d’un Libro mayor de todas las rentas, derechos, responsiones y regalías de la orden de Montesa, que escriví essent superintendent del seu orde.
(València, 1624 – 1692)
Pintor, escriptor i eclesiàstic. Deixeble de Jeroni Jacint Espinosa. Fou prevere de la congregació de Sant Felip Neri i beneficiat de la seu de València i de la parròquia del Salvador de la mateixa ciutat.
Pintà Santa Llúcia Romana per a la casa de la seva congregació, a València, i decorà el claustre d’aquesta casa.
Publicà diverses poesies i d’una biografia de sant Felip Neri, que dedicà al papa Innocent XI.
(València, segle XVI – El Escorial, Madrid, 1577)
Miniaturista. Felip II el nomenà, el 1566, escriptor i il·luminador dels llibres de cor per al monestir de l’Escorial, amb l’obligació de residir en aquest monestir. En aquest càrrec realitzà algunes obres de qualitat remarcable.
Després de fracassar en les proves realitzades amb unes pells, s’establí novament a València (1568). Tornat a cridar pel rei (1572), fou comissionat per buscar pergamins a Catalunya i Aragó i, finalment, tornà a l’Escorial.
(Perpinyà, 18 abril 1878 – París, França, 4 febrer 1936)
Polític i advocat. Radical socialista, fou diputat rossellonès a les corts del 1914 al 1930 i senador aquest últim any.
Fou sots-secretari d’estat de belles arts (1926) i promogué el teatre popular Trocadero i reorganitzà l’École des Arts Décoratifs.
Publicà poemes i alguns sainets.
(Utiel, Plana d’Utiel, 21 setembre 1889 – València, 10 maig 1956)
Actor i director teatral. El 1910 formà companyia. Treballà intensament al front de la seva formació, que adquirí fama com a especialitzada en obres de gran espectacle.
Obtingué èxits notables entre un públic popular.
(València, 1583 – 1667)
(o Rojas) Jesuïta, erudit i arquitecte. Ingressà a la Companyia de Jesús (1600) i anà a Flandes com a confessor de Francesc II de Montcada, marquès d’Aitona. De retorn a Espanya, fou professor de teologia i d’escriptura als col·legis de la companyia a Saragossa i a València.
A més d’escriptor (Commentarius litteralis in Canticum Salomonis, Discurso de las medallas (1645), Descripción del Reyno de Aragón, Crítica de la reflexió, Consultatio Theologica) i arquitecte (planta de l’església de Llíria), fou també gravador (Exèquies de Saragossaa Felip III).
(València, 1796 – País Valencià, després 1829)
Historiador i poeta dominicà.
És autor d’una Historia de la provincia de Aragón de la orden de Predicadores desde el año 1808 hasta el de 1816 (1816), de poesies de circumstàncies (1806, 1825) i d’uns Villancicos para cantar las religiosas (1829).
