(Catalunya, s XI)
Fill d’Arnau Mir de Sant Martí.
Era un noble influent en temps de Ramon Berenguer III. Li prestà homenatge pel vell castell vescomtal de Barcelona i per les fortaleses d’Olèrdola, Eramprunyà i Castellet.
Es casà dues vegades. De la segona muller, Anglesa, tingué el fill Guillem de Sant Martí, protegit de Ramon Berenguer IV.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Fill de Jordà de Sant Martí. Era senyor dels castells de Montbui, Montornès i Eramprunyà.
El 1136 el comte Ramon Berenguer IV li donà en matrimoni la dama Beatriu de Montcada, divorciada del Gran Senescal Guillem Ramon IV de Montcada. Compartí en vida d’ella una part de les rendes del Senescal.
El 1149 participà a la presa de Lleida, on hi rebé unes cases (1150). Pels anys 1152-54 tingué entrada al seguici i consell de Ramon Berenguer IV. El 1160 cedí les cases de Lleida a l’orde de l’Hospital. Devers el 1171 fou un dels negociadors dels acords tributaris del rei Alfons I el Cast amb els sarraïns de Múrcia.
Sembla que es aquest personatge el qui estigué casat amb una filla poc coneguda del comte Ermengol VI d’Urgell, de la qual hagué un fill anomenat també Ermengol.
Un altre fill seu fou Ferrer de Sant Martí. Contrauria noves núpcies amb Guisla de Banyeres.
(Catalunya, segle XI)
Fill segon de Mir Geribert i de Guisla de Besora. Seria beneficiari de les possessions de Dispòsia de Santmartí, la primera muller del seu pare.
Secundà la rebel·lió de Mir Geribert contra Ramon Berenguer I de Barcelona. El 1067 figura com a senyor del castell d’Eramprunyà. No tingué fills.
Els grans patrimonis dels Sant Martí, de Mir Geribert i dels Besora anirien a parar al germà petit Arnau Mir, si bé minvats pels resultats del conflicte esmentat amb el comte de Barcelona.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Cavaller. Fill de Guillem de Sant Martí i de Beatriu de Montcada.
El seu heretatge resultava molt compromès per les despeses realitzades pel seu pare de cara a mantenir els plets de la madrastra Guisla de Banyeres.
Ferrer hagué de cedir el castell d’Eramprunyà, del qual era castellà i gairebé senyor, al rei Jaume I, el qual faria restar la fortalesa en mans de sots-castellans, els Santa Oliva. L’arruïnat cavaller es retirà al seu castell pairal de Sant Martí Sarroca.
Era casat amb una Guillema de Cabrera.
(Catalunya, segle XII – Osca ?, Aragó, 1186)
V Abat perpetu de Poblet (1160-65) i bisbe d’Osca (1165-86). Fou elegit el 1160, després d’un temps d’abadiat vacant.
Quan, el 1162, morí Ramon Berenguer IV de Barcelona, protector i fundador del monestir, Esteve de Sant Martí sabé conservar la protecció del consell de govern del jove Alfons I el Cast.
Durant el seu abadiat foren començades les obres de l’església major del monestir, nous allotjaments, i l’ala romànica del claustre principal.
(Catalunya, segle X – segle XI)
Fill de Guillem de Santmartí i d’Adelaida.
Mort el seu pare (1010), la seva mare, obrant en nom de Bernat, aleshores menor, sostingué dos plets (1013 i 1017) per conservar dins el gran patrimoni dels Santmartí els dominis de Calders (Baix Penedès), reclamats pel monestir de Sant Cugat. Aquest guanyà el litigi.
Bernat morí jove, i els béns restants dels Santmartí passaren a la seva germana Dispòsia, que es casaria amb Mir Geribert.
(Catalunya, segle XV)
Pintor gòtic anònim. Autor de dos retaules dedicats a aquest sant: un a la catedral de Barcelona i l’altra a la col·lecció Muntadas.
Pel seu estil, d’innegable pulcritud tècnica, pertany al cercle de Lluís Borrassà.
(Catalunya, segle XV – 1523)
Frare mercenari. Ingressà al seu orde després de fer un llarg pelegrinatge a alguns dels santuaris europeus de més fama. Destacà com a teòleg.
És autor dels tractats De perfectione vitae monasticae, De sufragiis, De oratione continua i De vita exemplaris.
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller i diplomàtic.
Durant el regnat de Jaume I servia al seguici de l’infant hereu Pere. Aquest l’envià a Tunis el 1274, en una missió de característiques desconegudes, i que podia ser molt bé un contacte secret amb els sicilians exiliats per la dominació angevina.
Era governador interí de València el 1284. En aquestes funcions cooperà a les negociacions de Conrad Llança amb el regne de Granada.
Dos anys després, regnant ja Alfons II el Franc, fou ambaixador a Granada i a Tremissèn. En aquest sultanat prepararia la renovació dels acords de pau i treva vigents en anys anteriors.
