(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Frare del Temple. Fou comanador de Miravet.
El 1304, quan fou decretada la dissolució i despossessió del seu orde, defensà mentre pogué la fortalesa que li era encomanada.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Fill de Francesc Nicolau de Sant Joan. Com el seu pare, fou partidari de Carles d’Àustria.
Aquest el nomenà vescomte a les Corts de 1705-06. Tot seguit fou tinent coronel de la Coronela de Barcelona, manada llavors pel seu pare. El 1707 li era atorgat el títol de comte.
Traslladà la seva residència a Mallorca. A causa de l’absència, i encara que li fou reservat el grau de tinent coronel de la Coronela, les autoritats decidiren, ja ben avançat el setge de 1713-14, de nomenar per a les mateixes funcions Josep de Peguera-Vilana i de Millars, marquès de Vilana.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Era capità de la Coronela barcelonina el 1684.
El 1713 assistí a la Junta de Braços reunida a Barcelona, on tingué un paper molt important a les sessions dels Braç Militar. Ell hi féu el primer discurs, amarat de patriotisme però partidari de la submissió a Felip V per creure que la resistència singular era inútil i que calia estalviar vides.
La proposició serví de base als votants contraris a la resistència, que triomfaren en primera volta però foren després batuts en revotació pels qui preconitzaven la defensa. Fou un dels que signaren una protesta per la revotació.
Tot i aquesta voluntat pacifista i d’haver-la destacada públicament, restà a Barcelona durant el setge de 1713-14 i encara, en aquest període, fou dels aristòcrates que ingressaren al Consell de Cent.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 21 abril 1706)
Cavaller. Fou un dels delegats de la ciutat de Barcelona prop del virrei del Principat, que defensava Girona contra els francesos el 1675. El 1684 era capità de la Coronela de Barcelona i durant el setge dirigit pel mariscal Vendôme que acabaria amb l’expugnació de la capital (1697).
El 1700 fou membre de la comissió que deliberà sobre l’acceptació al Principat dels poders del cardenal Portocarrero. També actuà en altres comissions que tractaren dels abusos del nou rei Felip V (1702), una de les quals li costà, junt amb molts dels seus companys, una condemna d’inhabilitació per a càrrecs públics. Mesura revocada el 1705 quan Barcelona fou alliberada per Carles d’Àustria.
A les eleccions immediates sortí elegit Conseller en Cap. En virtut del càrrec tingué grau de coronel de la Coronela durant el setge franco-espanyol de 1706. Morí d’un tret en circumstàncies poc aclarides.
Fou el pare d’Hug de Sant Joan i Planella.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Diplomàtic. Serví Jaume II.
El 1308 fou ambaixador a Bugia i preparà la situació perquè els missatgers d’aquesta ciutat nord-africana es traslladessin a Barcelona i hi convinguessin el tractat de 8 de maig de 1309, que establia notables avantatges per als catalans.
Tornà aleshores a Bugia perquè el soldà ratifiqués les còpies del tractat, que ell duia.
Veure> Antoni de Sant Jeroni (escriptor trinitari, de nom real Antoni Alabau i Quingles).
(Catalunya, segle XI)
Escultor romànic anònim.
Autor de la llinda de Sant Genís de Fontanes (1021), d’un finestral de Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i d’una part de la decoració de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà).
És un dels principals mestres del primer romànic.
(Catalunya, segle XIII)
Notari reial de Jaume I el Conqueridor i de Pere II el Gran.
En abdicar el primer, poc abans de morir, a benefici del segon, Simó de Sant Feliu fou el qui rebé els segells reials transferits al successor, el 20 de juliol de 1276.
Nom amb el qual fou identificat el pintor francès Joan de Borgonya (segle XV-1526).
(Sant Feliu Sasserra, Bages, 1607 – Barcelona, 1685)
Religiós caputxí (1629). En 1645 fou superior del convent de Solsona i l’any següent del de Vic. En 1651 era nomenat superior del convent de Barcelona.
Féu de mitjancer entre el cap militar espanyol i el Consell de Cent durant el setge de Barcelona, ja a la darreria de la guerra dels Segadors.
En 1653 fou elegit primer definidor de la província i custodi del districte de Barcelona. Seria elegit provincial en 1655 i reelegit per al mateix càrrec en 1657 i 1661.
És autor d’una Introductio ad Summulas.
