Arxiu de la categoria: Biografies

Satorres, Francesc

Deixa un comentari

(Balaguer, Noguera, segle XVI)

Escriptor humanista. Sacerdot.

És autor d’una tragèdia en llatí, Delphinus, publicada a Barcelona el 1543: relació del fracassat setge per part del delfí de França de la vila de Perpinyà del 1542 i representada, en llatí, amb acompanyaments musicals, davant l’exèrcit d’operacions del victoriós duc d’Alba.

A part l’interès històric -són esmentats els noms dels personatges i capitosts més importants dels dos exèrcits-, també en té per la manera com l’autor canta, per boca de la nimfa Ruscino (filla de Venus i del Pirineu), els pobles del Rosselló, anomenant-los en cadenciosos versos amb reminiscències virgilianes.

És un curiós exemple de teatre humanístic representat fora de les aules universitàries.

Sastre i Sanna, Miquel

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1875 – Barcelona, 26 febrer 1933)

Publicista social catòlic. Arribà a Barcelona el 1898 després d’haver estat a Cuba. Recopilà unes importants estadístiques socials per als anys 1903-14, que publicà amb el títol genèric de Las huelgas en Barcelona y sus resultados (1904-10, 1915).

S’adherí a l’obrerisme de Gabriel Palau i participà en les Setmanes Socials celebrades a València (1907) i Barcelona (1910). Publicà diverses obretes doctrinals, entre les quals es destaquen Las huelgas. Sus causas. Sus efectos (1908) i Rasgos fisonómicos del problema social (1920).

Assistí, com a conseller tècnic per Espanya, a la Conferència Internacional del Treball del 1919 a Washington. Finalment publicà La esclavitud moderna. Martirologio social (1921), on inserí una relació dels atemptats social produïts a Barcelona en 1910-21.

Sassala, Pere Ramon

1 Resposta

(Lleida, segle XII – 1228)

Fill de Ramon Sassala, ambdós coneguts pel sobrenom Cavassèquia per un ofici d’origen sarraí, que el comte Ramon Berenguer IV atorgà a aquest llinatge de repobladors, a títol de senyoria sobre els recs del Segrià, a condició de conservar en bon estat les sèquies.

Pere Ramon el 1190 traspassà els seus drets a la ciutat de Lleida. Ell i el seu successor, Pere Sassala, atesos els seus coneixements tècnics, continuarien en el governament dels recs fins avançat el regnat de Jaume I.

Sasala, Guillem

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII)

Jurisconsult. Estudià a Bolonya. Tornat a Catalunya, hi gaudí de gran prestigi.

El 1228 fou nomenat defensor de la comtessa Aurembiaix d’Urgell, desposseïda pels Cabrera. Fracassades les gestions amicals, el mateix Sasala influí sobre Jaume I per moure’l a la intervenció armada a favor d’Aurembiaix.

Els seus honoraris per aquest cas resultaren fabulosos, i per cobrir-los, Aurembiaix li féu concessió vitalícia de l’anomenat dret de caldera de Lleida, taxa dels comtes urgellencs sobre les calderes de tintoreria d’aquella ciutat. L’impost, que pujava aleshores a 200 sous, ascendia anys després a 7.000, i encara en valgué posteriorment més de 14.000.

Defensà el mercader Arnau de Solsona en el plet del Sant Drap de Lleida.

Sartre -escultor, s XIII-

Deixa un comentari

(Provença, França, segle XIII – Catalunya ?, segle XIII)

Escultor romànic.

Conjuntament amb Demilavel i Demeses firmà els capitells de les filigranades portades de l’església d’Agramunt (Urgell), que constitueixen el principal testimoni de l’escola de Lleida, caracteritzada, principalment, per la barreja d’art mossàrab i d’art tolosà.

Sarsanedas i Oriol, Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 1 agost 1896 – 1987)

Lacador. Del 1961 al 1975 fou professor de laca a l’Escola Massana segons les tècniques tradicionals japoneses.

Féu exposicions personals a les galeries Arenyas (1925), Syra (1927) i a la Sala Parés (1932). Col·laborà amb els escultors Josep Granyer i Àngel Ferrant i amb els pintors Galí i Fabra, Camps i Ribera, Manuel Capdevila i E. Grau i Sala.

El seu gran paravent La creació (amb dibuix de F. Galí) obtingué la medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on figurava al pavelló d’Artistes Reunits. Entre les seves altres peces majors cal esmentar el paravent El circ, amb dibuix d’Emili Grau i Sala (1940).

Fou el pare de Jordi Sarsanedas i Vives.

Sarrovira, Jofre de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Grècia, segle XIV)

Noble de la Grècia catalana. Era capità del castell de Salona.

Fou un dels elements més notables del partit que donà a Pere III el Cerimoniós la sobirania directa sobre els ducats d’Atenes i Neopàtria (1380).

El rei el nomenà (1381) entre els primers cavallers del nou orde de Sant Jordi, amb residència al castell grec de la Livàdia.

Sarroca, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona ?, segle XVII)

Polític. Era doctor en teologia.

El 1641 publicà Política del comte de Olivares. Contrapolítica de Catalunya i Barcelona, contraverí al verí que perdia lo Principat Català, obra dedicada al capítol de canonges d’Urgell, en la qual denunciava no sols les arbitrarietats del comte duc d’Olivares contra els catalans, sinó també els desastres que havia suposat per als castellans.

Sarroca, Jaume

2 Respostes

(Catalunya, 1248 – Poblet, Conca de Barberà, 1289)

Prelat i gran conseller de la corona. Potser fill natural de Jaume I de Catalunya-Aragó i d’Elvira Sarroca, fou criat a la cort reial. Rector d’Albalat (1260) i canonge sagristà de Lleida (1267).

Des del naufragi de l’expedició de Jaume I a Terra Santa (1269) no se separà de la cort. Fou notari reial, i li ha estat atribuïda una part important del Llibre dels Feyts o Crònica del rei En Jaume. El 1272 féu de mitjancer entre el rei i l’hereu, Pere.

El 1273 fou consagrat bisbe d’Osca. Acompanyà el rei Jaume I al concili de Lió (1274). El 1276, ja malalt el rei, fou un dels signants dels codicils afegits al testament. S’encarregà de l’enterrament provisional del rei a València.

Per desavinences amb Pere II, el nou rei, es retirà a Osca; però ambdós es reconciliaren quan, arran de la invasió de Catalunya pels croats francesos, el bisbe acudí a auxiliar el rei, que morí aquell mateix any. Durant el regnat d’Alfons II, recuperà el seu ascendent a la cort.

Fou enterrat a Poblet, en un sepulcre d’alabastre.

Sarro Magallán *

Deixa un comentari

Pseudònim usat pel dirigent obrer català Antoni Marsal i Anglora (segle XIX).