(Catalunya, segle XVIII)
Compositor.
Mestre de capella de Sant Martí de València, després d’un període en el qual actuà com a organista del convent de Las Descalzas de Madrid, fou mestre de capella de la seu de Palma de Mallorca.
És autor de l’oratori La conversión de un pecador (1719) i d’obres religioses amb acompanyament instrumental.
(Badalona, Barcelonès, 19 novembre 1909 – Manresa, Bages, 20 agost 2010)
Pintor. Ha exposat a Barcelona, Badalona i Reus. Li han estat concedits premis d’importància.
Hi ha obres seves al Museu de Granollers.
Els germans Antic i Miquel foren fills de Joan Sarriera.
Antic Sarriera i de Margarit (Catalunya, segle XV – segle XVI) Intervingué molt directament el 1520 i el 1521 en contra de la revolta anti-municipal popular coetània de les Germanies.
Miquel Sarriera i de Margarit (Catalunya, segle XV – 1512) Fou un important cap de bandositats. Morí després d’haver assassinat a Barcelona el baró de Llagostera, Francesc de Cruïlles, i el sogre d’aquest, Baldiri Agullana.
(Catalunya, segle XV)
Cavaller. Senyor de Vulpellac (Baix Empordà).
Combaté contra Joan II des del començament de la guerra. El 1462 se sumà ja al setge de la Força de Girona.
Ocupà alguns càrrecs públics durant la guerra, com el de membre de la comissió per a l’administració de justícia, de la qual també era component l’ardiaca Galceran de Sarriera (1462).
(Girona, segle XV – Catalunya, després 1509)
Cavaller. Fill de Pere Sarriera, ell mateix fou anomenat a vegades també Pere. Pel seu casament amb Violant de Margarit i Bertran emparentà amb la poderosa família gironina dels Margarit.
En iniciar-se la guerra contra Joan II, es posà al costat de la generalitat. Amb el seu pare intervingué en el setge de la Força de Girona dut a terme pel comte de Pallars (1462); lluità contra els remences de Verntallat i caigué presoner en un intent de penetrar a Girona. Alliberat, fou batut a Llagostera.
El 1468 fou nomenat batlle general de Catalunya i capità de Girona reconquerida. Tanmateix, el 1471 es deslligà de l’obediència de Renat d’Anjou i es posà al servei de Joan II; Barcelona el declarà perjur i fou executat en efígie.
El rei el confirmà en el càrrec de batlle general i de capità de Girona i li vengué diversos pobles i castells del vescomtat de Cabrera amb jurisdicció feudal. Lluità aleshores a l’Empordà, amb el bisbe Margarit, contra els francesos (1474).
El 1479 fou encara confirmat en el càrrec de batlle general, que retingué fins el 1501, any en què el succeí el seu fill Miquel Sarriera i de Margarit, germà d’Antic.
El seu pare fou Pere Sarriera (Girona, segle XV) Cavaller. Participà a la lluita contra Joan II. Amb el seu fill Joan se sumà al setge de la Força de Girona, dirigit per Hug Roger III de Pallars. Fou ferit a l’atac del 17 de juny. El 1463 fou nomenat capità d’Hostalric.
(Catalunya, segle XV)
Eclesiàstic. Era ardiaca de Girona. Amb els altres Sarriera abraçà la causa de la generalitat contra Joan II.
El 1462 assistí al setge de la Força. En companyia de Joan de Copons sostingué a través de la bretxa oberta als murs un altercat verbal amb l’assetjat Martí Guerau de Cruïlles.
Per l’agost era membre de la comissió encarregada de recuperar els presoners caiguts en poder de l’enemic durant el setge de la Força.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Cirurgià.
Traduí al català el tractat mèdic Regimen sanitatis, una de les obres en llatí del seu contemporani Arnau de Vilanova. Dedicà la seva versió a la reina Blanca d’Anjou, muller de Jaume II.
Fou el pare de:
Arnau Sarriera (Catalunya, segle XIV) Cirurgià de Pere el Cerimoniós. Fou enviat el 1337 a assistir el conseller reial Ferrer d’Abella, que era malalt i pres en poder del rei de Castella.
Bernat Sarriera (Catalunya, segle XIV) Cirurgià de Pere III el Cerimoniós. Prengué part en l’expedició que el rei féu el 1343 contra el seu cosí el rei de Mallorca, i en la guerra contra Castella el 1357. Fou examinador reial. El rei premià els seus serveis donant-li les terres de Quart i Palau-sacosta, on construí un castell que encara existeix.
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller. Fill de Vidal de Sarrià i germà de Bernat.
Muntaner en fa grans lloances, com a company d’armes sovinter del seu germà. La Crònica de Desclot parla també del coratjós capteniment de dos dels seus fills, encara donzells, que el 1282 combatien a Alcoll (Tunísia). Ell lluità també en aquesta campanya i a les de Sicília.
Encara en 1291 era tingut per un dels capitans més destacats al front de Calàbria.
(Catalunya, segle XIII – vers 1271)
Noble. Prengué part a les campanyes valencianes de Jaume I. Rebé terres en recompensa.
Fou acompanyant sovinter de l’infant Pere, el futur Pere el Gran. Establert a Confrides, rebé d’altres mercès reials.
Fou el pare de Bernat i de Vidal de Sarrià.
(Catalunya, segle XVI – Ceret, Vallespir, 1642)
Religiós caputxí. El 1612 vestí l’hàbit caputxí. Fou un orador eloqüent.
Per dues vegades havia de ser provincial de Catalunya, la primera el 1632.
És autor del Libro segundo de las fundaciones de los conventos de esta provincia (1612-34).
