(Alacant, 19 octubre 1849 – Novelda, Vinalopó Mitjà, 27 desembre 1916)
Músic. El 1890 fundà a Alacant la Societat de Quartets Clàssics. Dirigí la capella de música del Col·legial de Sant Nicolau.
Deixà obres per a orgue, piano i cor. També té composicions per a orquestra i per a banda.
(el Canyamelar, València, 22 febrer 1931 – València, 26 juliol 1983)
Poeta i dramaturg. És autor dels reculls poètics Cendra (1949), L’alba als ulls (1951), Entre la set i els llavis (1958), Història d’unes hores (1970, premi València de poesia 1962) i La lluna dins d’un càntir (1982).
La seva poesia és influïda per Francesc Xavier Casp. Obtingué la flor natural en els Jocs Florals de Lo Rat Penat (1971). Ha publicat el drama Vençut per la ironia (1959).
(Llorca, Múrcia, 30 agost 1714 – València, 27 novembre 1785)
Arquitecte i pintor. Fill de l’escultor alacantí Laureà Villanueva. S’educà a Oriola, molt influït per l’obra de Jaume Bort. Treballà principalment en aquesta zona, fins que es traslladà a València per ingressar a l’orde franciscà. El 1768 fou nomenat acadèmic de mèrit de Sant Carles.
De la seva obra, poc estudiada, són coneguts -com a arquitecte- alguns treballs anteriors al seu ingrés als franciscans: la portada principal de l’església de Santa Justa i Santa Rufina d’Oriola (1753), l’ampliació de la capella de la comunió de l’església de Sant Jaume, a la mateixa ciutat (1757), i un de posterior al seu ingrés, el disseny de l’ampliació de l’església de Montfort (1770).
Com a pintor -la part més ben coneguda de la seva activitat- la primera obra és el Sant Agatàngel de l’Arxiu Municipal d’Elx (1747), cosa que suposa un desconeixement de la seva etapa de formació. D’obres anteriors al seu establiment a València únicament es coneix El miracle de les hòsties, a Santa Maria d’Alacant. D’obres posteriors, n’hi ha, entre altres llocs, al convent de Sant Francesc de València, Requena i Aigües de Busot.
(Xàtiva, Costera, 10 agost 1757 – Dublín, Irlanda, 26 març 1837)
Eclesiàstic, escriptor i polític. Germà de Jaume. Regalista i jansenista en la línia general del reformisme del segle XVIII, publicà un Catecismo del Estado según los principios de la Religión (1793), obra polèmica en defensa de la monarquia i contra la Revolució francesa.
Durant la guerra del Francès va ésser elegit diputat per València a les corts de Cadis, i va formar part de la comissió eclesiàstica que proposà un concili nacional (1811) per tal d’oposar-se a l’autoritat papal. També va defensar els indis i va obtenir la creació de la província de Xàtiva, que va ésser abolida al mateix temps que la constitució.
Va escriure Las angélicas fuentes o el tomista en las Cortes (1813), en què intentà de defensar la sobirania nacional amb arguments de sant Tomàs, i Mi viaje a las Cortes (1860), amb notícies del seu funcionament intern. A la tornada de Ferran VII de Borbó fou perseguit per liberal i el 1815 condemnat a sis anys de reclusió al convent de la Salceda.
Durant el Trienni Liberal fou nomenat ambaixador prop de la Santa Seu (1822), però el papa el rebutjà per jansenista; Villanueva trencà públicament les relacions amb l’Església en la seva obra Mi despedida de la Curia romana. Obligat a emigrar per la reacció absolutista del 1823, es va refugiar primerament a Londres i després a Dublín, on començà la traducció al català del Nou Testament.
El 1825 va publicar Vida literaria de D. Joaquín Lorenzo Villanueva.
(Xàtiva, Costera, 12 setembre 1765 – Londres, Anglaterra, 14 novembre 1824)
Historiador i dominic. Germà de Joaquim Llorenç. Va estudiar humanitats, paleografia i teologia.
Fou l’autor del Viaje Literario a las iglesias de España, els cinc primers volums de la qual van ésser publicats a nom del seu germà (22 volums, 1803-52). Obra fonamental per al coneixement de la història eclesiàstica espanyola, s’hi integren documents catalans d’importància, com un Leccionari de la seu barcelonina.
Veure> Tomás de Villanueva (arquebisbe de València, 1486-1555).
(Nefiac, Rosselló, 1939 – )
Escriptor en francès.
Ha escrit i editat tres volums d’una Histoire populaire des catalans (1978, 1979 i 1981), obra de divulgació sobre la història de Catalunya que ha obtingut ressò a la Catalunya Nord. Al text, en francès, s’intercalen citacions textuals en català, fotografies, il·lustracions o mapes, i també una suggestiva declaració dels Drets dels catalans, en cinc punts.
Conferenciant i col·laborador de la premsa diària nord-catalana, ha publicat Reflexions et commentaires catalans (1982) i Raconte-moi les catalans (2001).
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1870 – Elda, Vinalopó Mitjà, 1939)
Escriptor. Era mestre de primer ensenyament i procurador dels tribunals. Fundà a Monòver el setmanari “El Cronista” (1916).
És autor dels treballs titulats El artista (1911), Estudio sobre el arte de la lectura (1916) i Un viaje en aeroplano por la Península española y las islas Baleares.
(Palma de Mallorca, 1883 – 1961)
Autora teatral. Conreà el teatre regional que popularitzà la companyia de Cristina Valls.
Entre els seus títols cal esmentar Dos diàlegs (1935), Esperant el metge (1936) i El rebeneit (1936). Altres obres seves són Coverbos de dones i Maçoneries.
(València, 13 juliol 1895 – Benicàssim, Plana Alta, 13 novembre 1973)
Financer i polític. Estudià dret a Deusto (País Basc), i es doctorà (1914) amb la tesi Régimen municipal foral valenciano (1926). De nou a València (1916), es dedicà als negocis del seu pare, propietari de la Companyia de Ferrocarrils i Tramvies de València.
Membre de la Joventut Valencianista, prengué part activa en la fundació de la Unió Valencianista (1918). Presidí la Cambra de Comerç (1928-30) i intervingué en l’entrada del capitalisme local (1927) en el Banc de València. Promogué la creació del Centre d’Estudis Econòmics Valencians (1929), que presidí fins el 1932.
Membre de la Dreta Regional Valenciana, fou diputat (1934 i 1936); el 1935, durant el règim de suspensió de la Generalitat (fets del Sis d’Octubre), la presidí com a governador general de Catalunya. El 1933 entrà al Banco Internacional de Industria y Comercio i, com a conseqüència, a la Compañía Española de Petróleo SA, que presidí.
Durant la guerra civil de 1936-39 col·laborà en l’organització econòmica de la zona franquista. En la postguerra reorganitzà el Banc de València i el Banco Central i impulsà la creació del consorci Bancor. Fundà Eléctricas Leonesas, Saltos del Sil, Saltos del Nansa, Dragados y Construcciones i altres empreses.
Publicà l’opuscle Substantivitat del valencianisme (1919) i nombrosos articles.
Dades dels Països Catalans 