(Maó, Menorca, 17 desembre 1817 – 15 maig 1880)
Impressor i editor. S’establí a Barcelona el 1847.
Començà a treballar com a editor el 1854. La seva activitat editorial fou importantíssima per a la vida cultural del seu temps.
Fill seu era Lluís Tasso i Serra (Barcelona, segle XIX – 1906) Editor. Mantingué la intensa activitat de l’empresa editorial del seu pare.
(Catalunya, segle X – 958)
Prohom i senyor de Peralada. Anà a Roma per obtenir-hi una butlla i fundà el monestir de Sant Pere de Rodes. El seu fill Eldesind en fou abat.
El nou monestir tingué greus discrepàncies amb el de Banyoles. L’abat d’aquest, Acfred, acudí davant del rei Lluís a Reims, l’any 948, i allí, gràcies als bons oficis del bisbe Gotmar de Girona, els dos monestirs feren les paus.
(Albatàrrec, Segrià, 1546 ? – Poblet, Conca de Barberà, 11 desembre 1602)
LIII Abat perpetu de Poblet (1598-1602). Fou elegit a la mort del seu predecessor Francesc Oliver de Boteller. Era ja vell en accedir al càrrec. Era mestre en teologia i havia estat rector del col·legi de Poblet a Lleida.
Reclamà de Felip III, anant prop d’ell a Dénia, el lliurament a Poblet de les restes de Sant Bernat d’Alzira i de les seves germanes, en atenció al fet que el sant fou monjo de Poblet i arran de la segona invenció dels cossos dels màrtirs. No arribà a resoldre la qüestió.
Fou succeït per Simó Trilla.
(Sant Pol de Mar, Maresme, 19 novembre 1903 – Madrid, 6 gener 1992)
Compositor. Fou director de la Cobla Llevantina de Calella i de l’orfeó La Barretina de Malgrat.
Dins de la seva producció musical destaquen una opereta, una gran quantitat de sardanes, algunes cançons i temes per al cinema.
És l’autor del famós pasdoble Islas Canarias.
(Rellinars, Vallès Occidental, 10 setembre 1966 – )
Motociclista. Especialista en la modalitat de trial, n’esdevingué el millor de tots els temps.
Rècord en nombre de victòries, assolí un total de set campionats del món (1987, 1989, 1990, 1991, 1992, 1994 i 1995) i dos subcampionats (1993 i 1996).
Es retirà del món de la competició el 1997.
(Barcelona ?, segle XIX – Wad-Ras, Marroc, 1860)
Cap de la policia coneguda per ronda d’en Tarrés. Practicava el proxenetisme i la usura.
Detingut i processat a causa de la seva participació en l’assassinat de Francesc Tubert, Ros d’Espolla, a Premià de Dalt (1851), passà per les presons de Barcelona, Tarragona i Ceuta.
Participà com a voluntari en la guerra d’Àfrica, on morí.
(Barcelona, 1904 – 22 novembre 1999)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la de Madrid. Amplià la formació a França i a Holanda, i després participà en nombroses exposicions nacionals i estrangeres, entre les quals les Biennals de Venècia.
Va destacar com a paisatgista i pintor de natures mortes. Es dedicà també a la pedagogia artística.
El seu germà fou Miquel A. Tàrrega i Viladoms (Barcelona, 1908 – segle XX) Arquitecte, titulat el 1941. És autor d’edificis com els cinemes Pelayo i Niça de Barcelona.
(Tàrrega, Urgell, 1310 – Barcelona, 20 setembre 1371)
Convers jueu, escriptor herètic i frare dominicà. Es convertí al cristianisme a dotze anys i es féu dominicà. Estudià filosofia i teologia.
Escriví algunes obres (De invocatione daemonum, Conclusiones variae, De secretis naturae i De alchimia) amb proposicions herètiques. Per això fou denunciat al Sant Ofici i empresonat. El seu cas féu molt soroll, i a despit que el volgué defensar l’inquisidor Eimeric, no es volgué retractar.
El 1369 el papa Gregori XI disposà que fossin revisats els seus escrits. Entretant estava detingut al convent de Santa Caterina de Barcelona, on fou trobat mort al seu llit, fet que donà peu que algú cregués que la seva mort havia estat provocada.
En vida i mort aixecà molta polèmica; fou anomenat per alguns el Ramon Llull de Tàrrega.
(Catalunya, segle XIV)
Secretari de Pere III el Cerimoniós. Féu per compte d’aquest alguns serveis diplomàtics. El 1354 era ambaixador seu a Navarra.
Després fou secretari de l’infant Joan, duc de Girona, el futur Joan I. El 1369 formà part de l’ambaixada que concertà el matrimoni de l’infant amb Joana de Valois, filla de Felip IV de França. La mort de la princesa havia de frustrar el matrimoni.
(Catalunya, 1858 – Barcelona, 17 juliol 1918)
Ornitòleg. Aprofitant els seus viatges, reuní una important col·lecció ornitològica catalana, que donà als museus de Barcelona.
Fou president de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), de la Societat Protectora d’Animals i Plantes de Catalunya i de la Comissió Protectora dels Ocells.
És autor del llibre Els ocells més útils a l’agricultura i dels fascicles Nostres bèsties. També conreà la poesia.
