(Maó, Menorca, 30 juliol 1796 – Madrid, 27 juny 1864)
Cantant. Residí a Madrid, on actuà amb èxit. Fou mestre del conservatori de Música madrileny, des de la seva fundació, el 1830.
Orfila i Rotger, Antoni
Deixa un comentari
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Orfila, Francesc
(Maó, Menorca, segle XVIII – segle XIX)
Frare franciscà. Escriví Discursos sagrados para profanos, Mapa eclesiàstico, Compendio de filosofía del padre Alfieri i Comentarios a la filosofía del padre Guevara.
Orfeó Mallorquí
(Palma de Mallorca, 1899 – juliol 1936)
Entitat coral fundada per Andreu Gelabert i Cano. Influït per l’Orfeó Català, no limità el seu camp a la música popular, sinó que estrenà també a Mallorca obres corals de Schumann, Wagner i altres autors alemanys. Col·laborà sovint en els actes culturals organitzats per Nostra Parla i altres entitats regionalistes.
El 1924 pogué celebrar les seves noces d’argent amb un concert al Teatre Principal, sota la direcció de Sebastià Ramis, però aviat topà amb la Dictadura de Primo de Ribera. El governador Pere Llosas prohibí l’estrena solemne de L’estiu, de Baltasar Samper, cosa que provocà un cert desànim, si bé fou superat, i el 1931 pogué celebrar l’adveniment de la República amb un gran concert a la plaça de toros de Palma, juntament amb l’Orfeó Republicà, el de La Protectora i la banda de música.
Organitzat en forma de societat -fou presidit molts anys pel regionalista Antoni Quintana-. Es dissolgué el 1936.
Òrfens, els
Antic hospital per a nens orfes. Fundat fora els murs de la ciutat, vora l’església i hospital de Santa Caterina.
Era servit per ermitans i administrat per priors preveres. A la capella era venerada la Mare de Déu dels Òrfens.
Orfanell, Jacint
(la Jana, Baix Maestrat, 8 novembre 1578 – Nagasaki, Japó, 10 setembre 1622)
Dominic. Fou enviat a les missions de Filipines i del Japó. Desobeí el decret d’expulsió dictat per les autoritats el 1614, i fou empresonat i mort.
Escriví una història de la cristiandat del Japó, publicada, pòstumament, a Madrid.
Fou beatificat el 1867 a Roma.
Orenga, tossal d’
(Ares del Maestrat, Alt Maestrat)
Cim muntanyós (1.144 m alt), al sector de contacte amb els ports de Morella; s’aixeca a la dreta de la rambla Carbonera.
Orèn
(ant: Orenç) Masia i antic terme, al nord-est del poble.
Orema
Antic monestir benedictí (Sant Just d’Orema i Sant Pastor d’Orema), al poble d’Urmella.
Fou dependència de l’abadia de Sant Victorià d’Assan des del 1044.
Orellana i Mojolí, Marc Antoni
(València, 1731 – 1813)
Erudit. Advocat, exercí a Cadis i a Madrid. Fou acadèmic de l’Acadèmia de Sant Carles i va aplegar una notable col·lecció pictòrica. Va pertànyer a l’Acadèmia de la Llengua Llatina i a la de San Fernando.
Entre lingüista i historiador, és autor d’una Carta en Romanç (1782), dirigida al jesuïta Lassala, expulsat per la pragmàtica de Carles III, Valencia antigua y moderna (1924), en tres volums, on recollia dades de tot tipus sobre la ciutat; Biografía pictórica valentina (1930-36, 1967), en que inclogué notícies de nombrosos artistes valencians; Catàleg i descripció dels pardals de l’Albufera de València (1795) i Catàleg dels peixos que es crien i peixquen en lo mar de València (1802). En català fou autor d’alguns poemes i d’un recull d’adagis, avui perdut.
La seva consciència sobre la decadència idiomàtica i el seu interès per la literatura i la història anteriors el situen dins el grup valencià anterior a la Renaixença que ja n’anuncia alguns trets.
Orellana, Vicent
(València, 1717 – 1785)
Tècnic industrial. És autor d’un Tratado sobre los barnices i charoles i d’altres escrits tècnics.
