Nova ciutat, projectada el 1972, a 18 km de la ciutat de València, amb capacitat per a 17.000 habitants, damunt un territori d’unes 1.300 ha (900 de les quals per a nucli habitat i 400 per a instal·lació de noves indústries), segregades dels municipis de Riba-roja de Túria, Loriguilla i Xest.
Veure> Vellanega (antiga abadia benedictina).
(Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)
Veure> Sant Feliuet de Vilamilans (església).
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – )
(o de Villa Mara) Títol concedit el 1643 a Ignasi d’Aimeric i Camí, senyor de Villa Mara i Arbaci (Sardenya) i cavaller de Calatrava.
Continua en la mateixa família.
(Castell de Vilamalefa, Alt Millars)
(o de Vilamalea) Antic castell, origen de la vila i de la nova vila de Vilafermosa (fermosa és la romanització de la forma aràbiga malefa); queden restes de l’edifici, on hi havia la capella de Santa Llúcia, primitiva parròquia de la vila.
L’indret on fou bastit el castell i la vila domina la vall del riu de Vilamalefa, afluent, per la dreta, del Millars, que neix a Aragó, a la serra de Gúdar, i que, després de passar per Linares de Mora (el riu s’anomena en aquest sector riu de Linares) i Castellbispal, entra al País Valencià 6 km abans de Vilafermosa. A Cedramán hom ha previst la construcció d’un pantà.
El riu, sempre molt encaixat i seguint la direcció general nord-oest – sud-est, passa encara per Lludient i Argeleta (la part més baixa del riu rep també el nom de riu d’Argeleta) i s’uneix al seu col·lector prop de Vallat.
Veure> Sant Antoni de Vilamajor (poble i municipi).
Llogaret (1.616 m alt), a ponent del poble, situat al vessant meridional del pic dels Moros, vora el límit amb l’enclavament de Llívia (Baixa Cerdanya). L’antiga església és dedicada a sant Vicenç.
El lloc és esmentat el 1163 com a possessió del monestir de Sant Martí del Canigó.
(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1724)
(o Villalonga) Militar. Tenia el títol de comte de sa Cova. Assolí el grau de tinent general. Fou virrei de Xile i de Perú.
(Madrid, 29 gener 1920 – Port d’Andratx, Mallorca, 30 agost 2007)
Escriptor i actor. Novè marquès de Castellbell, gran d’Espanya. Adversari del franquisme -que ell havia defensat en la guerra civil-, s’instal·là a França el 1950.
Amb la novel·la Les Ramblas finissent à la mer (1953), de tema barceloní, inicià una sèrie d’obres de problemàtica social espanyola i continuà amb un tipus de cròniques crítiques del gran món (Les gens de bien, 1955; L’heure dangereuse du petit matin, 1957; L’homme de sang, 1959; Allegro barbaro, 1967; Fiesta, 1971; A pleines dents, 1973; etc.).
Publicà articles a la premsa i nombrosos llibres de memòries, entre els quals La nostalgia es un error (1980), La imprudente memoria (1985), Encuentros y encontronazos (1995), quatre volums de Memorias no autorizadas (2000-2004) i Políticamente incorrecto (2006).
Participà com a actor secundari en diversos films en papers d’aristòcrata llatí, dels quals sobresurt Giuletta degli spiriti (1965), de F. Fellini.
