(València, 1630 – 1703)
Bibliògraf i frare trinitari. La seva fama com a erudit fou considerable.
És notable la seva Biblioteca valentina, publicada el 1714, ressenya bibliogràfica d’autors valencians. També publicà sermons.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 22 novembre 1901 – Madrid, 6 juliol 1999)
Músic. Cec des dels 3 anys, la seva família li donà tota mena de facilitats per als estudis musicals. El 1926 s’instal·là a París, on amplià els seus estudis amb P. Dukas, de qui fou deixeble predilecte.
El 1939 s’establí definitivament a Madrid i va compondre el Concierto de Aranjuez per a guitarra i orquestra, obra que li donà una gran popularitat arreu del món. Fou acadèmic de l’Academia de San Fernando, professor de música a la universitat de Madrid i doctor honoris causa per la universitat de Salamanca.
La seva música és una última conseqüència del moviment nacionalista, tracta els temes de caire popular en estructures semblants a les dels primitius espanyols però assaonada de modernitat.
Entre la seva abundant producció, cal remarcar Ausencias de Dulcinea (1948), Música para un códice salmantino (1952), Concierto de estío (1953), Fantasía para un gentilhombre (1955), diversos concerts per a diferents instruments, peces simfòniques i nombroses cançons i peces per a piano.
El 1996 fou guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de les Arts.
(València, 17 març 1854 – 4 abril 1930)
Erudit. Llicenciat en medicina (1875), n’abandonà aviat l’exercici per dedicar-se als estudis històrics. Paleògraf destacat, col·laborà en la transcripció de documents per a nombrosos estudiosos coetanis i col·laborà activament al Diccionari Català Valencià Balear d’Antoni Maria Alcover.
S’especialitzà en història de la medicina i publicà, entre altres obres: El mal de sement (1922), La urbe valenciana en el siglo XV (1924), La morería en Valencia (1925), La judería de Valencia (1913), Hospitales de Valencia en el siglo XV (1927) i Historia de la antigua y real cofradía de nuestra señora de los Inocentes mártires y Desamparados (1922)
(País Valencià, segle XVI)
Arquitecte. Fou un dels ajudants de Guillem Rei a les ordres del Col·legi de Corpus Christi o del Patriarca. Intervingué especialment en la construcció del notable claustre.
Església (Santa Maria de la Rodona), actualment desafectada.
Romànica, del segle XIII, incorporada al darrer recinte fortificat de la vila. Era flanquejada per un campanar, actualment destruït, i té un absis poligonal.
Elevacions muntanyoses, a la dreta del Túria i al sud de la vila, formades per la Rodana del Pic (324 m alt) i la Rodana Gran (345 m).
(o Roda d’Isàvena) Vila (907 m alt) i antic municipi (31,69 km2), agregat el 1964 a l’actual. Antic lloc fortificat d’època romano-visigòtica, un cop reconquerida la regió pels comtes de Tolosa, esdevingué al segle IX centre del nou territori de la Ribagorça, independent del Pallars des del 884.
El 957 el comte Ramon III de Ribagorça hi féu consagrar la catedral de Sant Vicenç de Roda, que esdevingué, amb l’aprovació del bisbe Eimeric de Narbona, seu del nou bisbat de Roda.
La vila fou destruïda per una ràtzia musulmana (1017), i des del 1018 passà a dependre del regne de Pamplona. Sota domini aragonès, recobrà l’esplendor amb el bisbe Ramon Dalmau a finals del segle XI.
En el decurs del segle XII, el trasllat dels bisbes, primer a Barbastre i després a Lleida, marcà la fi de la importància del poble, reduït a una petita comunitat de monjos, així com a lloc de residència de la noblesa.
Temple (Sant Vicenç de Roda), d’estil romànic, situat a la vila de Roda de Ribagorça. Construït entre el 1056 i el 1067 seguint l’estil llombard predominant a Catalunya.
De tres naus i tres absis, conserva en un absis lateral, tapiat per la construcció de la sagristia, un conjunt pictòric mural del segle XII, relacionable amb el mestre de Taüll. La cripta, sota l’absis esquerre del temple, que té el sepulcre romànic de Sant Ramon, és decorada amb pintures murals del segle XIII. De la mateixa època són les pintures que decoren la capçalera d’una capella annexa al claustre de la catedral.
Al temple es conserva un Crist clavat en creu i un Sant Joan, part d’un Davallament, i la imatge d’una Verge, tots romànics.
Serra (2.763 m) del Pirineu axial, situada al nord del massís del Canigó, que separa les dues comarques, així com la conca de la Tet (vessant septentrional) de la conca del Tec (vessant meridional).
Assoleix la seva màxima altitud al pic de Tretzevents.
