(Montfort / Petrer, Vinalopó Mitjà)
Cim (1.103 m alt) de la serra del Sit, termenal dels dos municipis.
L’alineació muntanyosa, de direcció sud-oest – nord oest, separa les conques del Vinalopó i de la rambla de les Ovelles.
(País Valencià, segle XVII – València, 1671)
Frare trinitari. Ocupà diversos càrrecs a l’orde, entre ells el de provincial.
Publicà alguns dels seus sermons.
(el Grau de València, 1828 – Venta la Encina, Castella, 1885)
Navilier. El 1884 fundà la Companyia Valenciana de Navegació, de la qual fou director.
(País Valencià) Veure> Pre-bètic, Sistema (part de les serralades Bètiques).
(País Valencià)
Part del Sistema Ibèric, que afecta el nord i el centre del País Valencià, formant l’esquelet del relleu amb alineacions de rumb sovint nord-oest – sud-est, però amb més interferències i menys nitidesa que altres sistemes, com el pirinenc o el bètic.
Anomenat també Sistema Celtibèric, presenta un sòcol hercinià afectat pel plegament, però una estructura alpina predominant. Hom divideix el sistema en branca externa, oriental o aragonesa (que ateny el nord del País Valencià), depressió terciària i branca interna, occidental o castellana, que alguns anomenen Serralada Hespèrica i que arriba a la latitud de Gandia.
A l’extrem septentrional del País Valencià l’estructura es disposa de nord-oest a sud-est, és a dir, en la direcció típica, que gira cap a l’est en l’anticlinal de Vallibona, i llavors cap al nord-est a l’aspra contrada de Benifassà, que ja enllaça amb les línies del Montsià. Més al sud corren amb rumb ibèric els anticlinals de Vilafranca del Maestrat i Cinctorres, però les serres costenques es torcen també de través.
El massís dels ports de Morella, on predomina el cretaci urgoaptià, mostra plecs amplis vergents cap al nord, amb formes estructurals com les moles d’Ares (1.318 m) i d’Anglesola (1.552), o cuestas com Penyagolosa (1.813 m), el punt culminant del País Valencià, i brays o traus a la zona de Morella.
La davallada a la costa es produeix en graons paral·lels: serres d’Esparreguera i d’en Galceran (1.081 m), de Valldàngel (715) i d’Irta (573), separades per valls longitudinals; un poc més al sud els blocs cenozoics, amb rastres paleozoics, de la muntanya Negra i la serralada del desert de les Palmes s’apropen a la mar. Els esperons triàsics d’Espina (1.405 m) i Espadà (1.106), de direcció ibèrica, separen el Millars del Palància.
La interferència bètica ja s’aprecia al sector de Sagunt i a les serres de Marines, els Rebalsador (798) i la Calderona. La comarca dels Serrans té molt confuses les alineacions topogràfiques, que es tornen a individualitzar a les serres d’El Negrete i d’Utiel, les Cabrelles i Malacara (1.118 m), aquesta al sud de la fossa de Setaigües, com la de Martés (1.086).
Finalment hi ha la gran plataforma cretàcia del Caroig (1.126 m), basculada a l’est i tallada per la Canal de Navarrés i els congosts del Xúquer. Un gran canal triàsic limita la plataforma per l’oest i continua per Almansa i el muntanyam bètic.
El prebètic afecta el sud del Caroig, acabat a migjorn en la gran fossa valenciana, que coincideix amb la Costera. A llevant avancen vers el litoral les serres de Corbera, de les Agulles i de Cullera i el massís del Mondúver, on l’encreuament de rumbs ibèrics i bètics és ben palès.
(o Siscaró) Coma, a la capçalera de la vall d’Incles, dins la parròquia.
És centrada pels estanys de Sisqueró i dominada pel senyal de Sisqueró (2.761 m alt) i el pic de Sisqueró (2.630 m alt), entre els quals s’obre la portella de Sisqueró, a la línia de crestes que limita Andorra amb el País de Foix.
Poble (1.315 m alt), situat en un contrafort del pla de la Costa, que domina, per la dreta, la ribera d’Ordino, al sud del terme.
Caseria, fins al 1966 del terme de Castanesa, a la dreta de la Valira de Castanesa, enfront de Fontjanina, lloc amb el qual es comunica per l’antic pont de Siscarri.
(Oliva, Safor, 17 març 1760 – Gibraltar, 12 agost 1829)
Marí, matemàtic i polític. Germà de Francesc. Catedràtic de nàutica i de matemàtiques. Governador militar de Cartagena durant la guerra del Francès, fou membre de la regència de Cadis durant el període 1810-14 i 1820.
En tornar Ferran VII de Borbó fou condemnat a mort, però pogué fugir a Gibraltar (1823), on visqué gràcies a una pensió de Wellington.
Entre les seves obres de matemàtiques sobresurten Tratado de Aritmética, Trigonometría esférica y Cosmografía para uso de las guardias marinas i unes Tablas astronómicas.
(Oliva, Safor, 1 març 1762 – Madrid, 9 març 1833)
Marí i matemàtic. Germà de Gabriel, ingressà a la marina (1778); es distingí a la guerra del Francès i fou diputat a les corts de Cadis.
Liberal, hagué de viure retirat durant les etapes absolutistes de Ferran VII de Borbó (1814-20 i 1823-33), si bé en la segona fou nomenat cap d’esquadra.
Deixà obres com Reflexiones sobre las máquinas… de a bordo (1791) i Tratado de artillería de marina (1829).
