Arxiu d'etiquetes: 1459

Vic i dels Arcs, Guillem (III) de

(País Valencià, segle XV – 1459)

Diplomàtic. Senyor de Gallinera, Ebo, Xeresa i Alcòder i alcaid de Peníscola i Biar. Fill i hereu de Ramon (II) de Vic. Passà a Castella al servei de la reina Elionor, i amb l’infant Ferran de Castella assistí a la presa d’Antequera, i el 1412 a la batalla del grau de Sagunt contra els urgellistes.

Alfons IV el féu cambrer major, i estigué amb ell a Nàpols i a la conquesta de Marsella (1423). El 1433 es trobava a Sicília com a conseller del lloctinent, l’infant Joan. El 1441 era mestre racional de València, i el 1444 fou enviat d’ambaixador a Castella.

Fou el pare de Lluís (I) i de Guillem Ramon de Vic i de Corbera, i de:

  • Galceran de Vic i de Lloris  (País Valencià, segle XV – Còrdova, Andalusia, segle XV)  Cavaller. S’establí a Còrdova.
  • Joan de Vic i de Lloris  (País Valencià, segle XV)  Noble. Heretà Xeresa i Alcodar.

Vic i de Vallterra, Jeroni de

(València, vers 1459 – 1535)

Alt funcionari reial. Baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada i senyor del castell i les valls de Gallinera i d’Ebo. Fill primogènit de Lluís de Vic i de Corbera, de qui heretà les possessions. Fou educat a la cort. Prengué part en la conquesta de Granada amb el seu germà Joan, que hi morí (1492). El mateix any es casà amb Violant Ferrer i Soler, filla gran de Lluís Ferrer i Eixarc.

El 1505 fou nomenat justícia criminal de València. Acompanyà l’any següent Ferran II i Germana de Foix a Nàpols, i el 1507 fou nomenat ambaixador a Roma prop del papa, càrrec que tingué fins el 1520 -fou confirmat a la mort de Ferran II per Carles I, el 1516-. La seva influència en els afers italians fou gran, sobretot en les relacions amb el regne de Nàpols, i degué ésser incrementada per la presència del seu germà Guillem Ramon, cardenal.

El 1517 fou nomenat virrei de Sicília, però no prengué possessió del càrrec i restà a Roma. Treballà a favor de la candidatura de Carles I a l’Imperi. El 1518, en ésser nomenat ambaixador a Roma també Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, la presència de dos catalans provocà una reacció violenta, i ambdós foren rellevats el 1520. Retornà a València el 1521, en plena guerra de les Germanies, i es refugià a la seva baronia de Llaurí, mentre el seu fill Lluís (II) de Vic i Ferrer es posava al servei de l’exèrcit reialista del duc de Sogorb.

Negocià amb el capità de l’exèrcit agermanat Joan Caro quan el seu exèrcit assetjà el castell de Corbera, i aconseguí que Bocairent es posés al costat del rei. Visità, per ordre del rei, el rei de França Francesc I, presoner al castell de Benissanó a conseqüència de la derrota de Pavia (1525).

Centelles-Riu-sec i de Cabrera -varis-

Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cabrera  (País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, vers 1413)  Noble. Iniciador de la línia secundària dels Centelles de Sicília. Serví el rei Martí I el Jove a Sicília. Es casà amb Constanza di Ventimiglia, comtessa de Collesano. Llur successor fou el seu fill Antoni de Centelles i de Ventimiglia.

Pere de Centelles-Riu-sec i de Cabrera  (País Valencià, segle XV – 1459)  (dit també Pere de Riu-secBaró d’Almedíxer. Es casà amb Joana de Sentllir, senyora de la baronia d’Almedíxer, i fou l’iniciador d’aquesta línia secundària dels Centelles. Llurs successors es cognomenaren també de Sentllir. El seu quadrinét fou Cristòfor Carròs de Centelles i Mercader.

Borja i de Borja, Tecla de

(Gandia, Safor, 1435 – València, 1459)

Poetessa. Germana del papa Alexandre VI. Vers el 1448 es maridà amb Vidal de Vilanova, senyor de Pego i de Murla. El 1452 comprà als hereus de Joan de Vilanova la senyoria d’Atzeneta.

Mantingué una disputa poètica amb Ausiàs Marc sobre la vista i l’oïda en les fortunes d’amor.

Boïl i Soler, Felip

(País Valencià, segle XV – ?, després 1459)

Cavaller errant. Fill de Felip de Boïl. Acompanyà Alfons IV el Magnànim en la seva expedició a Itàlia (1432) i, com ell, fou fet presoner pels genovesos a la batalla de Ponça (1435).

Mantingué, a València, el 1439, una violenta correspondència cavalleresca i sostingué diversos desafiaments, el més famós dels quals és el que desembocà en un combat amb John Astley, davant la cort anglesa (1442), que influí potser sobre Joanot Martorell en la redacció d’un episodi del Tirant lo Blanc.

De retorn a València, Boïl bescanvia amb aquest escriptor valencià violentes lletres de batalla.

Fou el pare de:

Ramon Boïl i de Vilanova  (País Valencià, segle XV – Pisa, Itàlia, 1473)  Acompanyà al cardenal Roderic de Borja a Itàlia i morí en el naufragi de la seva nau a Pisa (1473). Fou el pare de:

Joan Àngel Boïl i Valeriola  (País Valencià, segle XV)  Canvià el seu cognom pel de Boïl d’Arenós per rebre l’herència de la seva cosina germana Aldonça d’Arenós. Fou l’avi de:

Joan Boïl d’Arenós i Martí  (País Valencià, segle XVI – 1609)  Recuperà per les armes la baronia de Boïl, ocupada per un cavaller aragonès. Com a capità d’un terç prengué part en la lluita contra els moriscs revoltats a Granada. Fou l’avi de:

Pere Boïl d’Arenós i Mercader  (País Valencià, segle XVI – segle XVII)  Baró de Borriol. Fou creat marquès de Boïl el 1630.

Berard i de Torrella, Joan

(Illes Balears, segle XV – 1459)

Senyor de Cabrera i assessor del governador de Mallorca. El 1434, en passar per Mallorca Joan II el Sense Fe, el nomenà vice-canceller d’aquest regne, i el féu acompanyar a Itàlia.

Fou empresonat pels genovesos, després de la batalla de Ponça (1435). El 1459, de nou a Mallorca, rebé Carles de Viana en nom de la ciutat i del regne.

Just, Jaume

(Catalunya, segle XV – abans 1459)

Frare dominicà. Fou confessor de Joan de Navarra, el futur Joan II de Catalunya.

Deixà tres sermonaris i d’altres escrits.

Cerdà i Lloscos, Antoni

(Santa Margalida, Mallorca, vers 1390 – Roma, Itàlia, 1459)

Prelat trinitari. Reformà les constitucions del seu orde i en fou visitador, comissari i procurador general.

Fou també bisbe de Lleida (1449-59), cardenal (1449), inquisidor suprem, diputat per la Congregació de Regulars i canonge de la seu de Mallorca.

Escriví l’obra De educatione principum.

Marc, Ausiàs -poeta-

(Gandia, Safor, 1397 – València, 3 març 1459)

(o March)  Poeta. És el més important de la literatura catalana medieval. Procedia de la branca dels Marc establerta a València. Era fill del poeta Pere Marc, del qual quedà orfe als setze anys, i d’Elionor de Ripoll, i, per tant, parent d’Arnau i de Jaume Marc.

Emancipat del seu pare l’any 1409, en morir aquest (1413) esdevingué cap de la família, i així l’any 1415 ja assistí, com a membre de l’estament cavalleresc, a les Corts convocades a València per Ferran I d’Antequera.

Però fins a l’any 1419 no aparegué documentat com a cavaller en l’informe adreçat a Alfons IV el Magnànim pels cavallers que havien de participar en la campanya italiana d’aquest rei, en la qual participaren també els poetes Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi.

El 1424 s’incorporà a l’estol que, sota el comandament de Frederic de Luna, lluità contra els pirates de les aigües de Sicília i del nord d’Àfrica, aquesta actuació li valgué la jurisdicció civil i militar sobre Beniarjó. En aquest moment acabà la seva vida militar i als vint-i-set anys començà l’etapa en què es va recloure per sempre a la seva terra (primer a Gandia i després a València).

D’ençà del 1425, el rei Alfons el Magnànim el distingí amb el càrrec de falconer major. Assistí a les corts de Montsó (1435) com a representant de l’estament militar i a les que se celebraren a Morella (1437).

Es casà als quaranta anys amb Isabel Martorell, germana del novel·lista Joanot Martorell. Per aquest matrimoni rebé com a dot els llocs de Ràjols, Traella i Cuca, cosa que motivà una sèrie de desavinences entre ambdues famílies, fet testimoniat per la carta de desafiament tramesa per Galceran Martorell. Vidu al cap de dos anys, es casà de nou amb Joana Escorna, data en que passà a residir a València (1450), on la seva muller morí el 1454.

De la seva obra, molt extensa, queden 138 poesies, que plantegen diversos problemes cronològics. Cal reconèixer que en una primera època, compresa entre el 1445 i el 1449, se sap que ja era un poeta famós, fet que assenyala el marquès de Santillana en escriure el seu Prohemio; d’altra banda no figura a la data de compilació del Cançoner Vega-Aguiló (1420-30), on són recollides moltes composicions de poetes de Catalunya i de València, fet que pot demostrar que encara no s’havia iniciat la seva producció. Sembla que la dedicació poètica d’Ausiàs no va iniciar-se fins al 1425, coincidint, més o menys, amb la data de la seva retirada de la vida militar.

Es distingeix pel fet d’ésser un dels primers poetes peninsulars que concentren la inspiració en el món interior, tret característic de la seva poesia. És aquest el punt on rau la seva originalitat i en la qual supera la lírica dels trobadors i la petrarquista, alhora que serveix de mitjà als poetes castellans del segle XVI. L’imitaren, entre d’altres, Garcilaso, el qual el conegué probablement a través de Joan Boscà, que n’era gran admirador; fra Luis de León, Herrera, els catalans Lluís de Vila-rasa, Romeu Llull, Pere Serafí, Pere de Torroella i Joan Pujol, i els valencians Lluís Millan i Ferrandis d’Herèdia.

L’amor i la religiositat, a vegades enllaçats, com en els Cants de mort, constitueixen elements essencials de la seva obra. Les poesies amoroses es divideixen en dos cicles que corresponen als senyals de Llir entre cards i Plena de seny, on canta una dona que s’ha volgut identificar amb una tal Teresa.

Pren com a temes per a la seva poesia l’amor, del qual es desprèn la seva teoria sobre la dona; el desengany, sentiment que serveix de refugi al poeta; la tristesa, que constitueix el seu tema capital, i, finalment, la mort sentida com a alliberament. En els seus poemes, en què esmenta diferents dames a través de diferents senyals (que ofereix nous cicles de poesia com ara Amor, amor, Mon darrer bé i Oh foll amor) apunta una certa misogínia, que deixa veure en diferents poesies.

No tots els temes tractats són originals, sinó que es basa en el De amicitia de Ciceró, en el De arte beneste amandi d’André de Chapelain, i en l’Ètica d’Aristòtil, que cita el mateix autor.

Com a poeta moral i religiós, la seva composició més remarcable és el Cant espiritual, que ve a ser una oració de 224 versos. Escrit en un estil de precisió epigràfica de desconcentrada expressió, delata la coneixença dels tòpics ovidians, de la literatura cavalleresca i de les idees de l’amor cortès de les quals estava impregnat. Però el poeta que l’influencià més fou Petrarca, a l’obra del qual dóna una pròpia interpretació.

Les poesies d’Ausiàs Marc foren impreses per primera vegada a València l’any 1539; la segona edició fou publicada a Barcelona per Carles Amorós (1543), i la tercera també en aquesta mateixa ciutat (1545). En fou publicada una edició en castellà l’any 1555, acompanyada d’un vocabulari, a càrrec de Joan de Resa, a més de la de Barcelona feta el 1560.

La seva obra no es tornà a publicar fins a la Renaixença catalana, en què ho fou quatre vegades (1864, 1884, 1888 i 1908-09). La darrera i més conscienciosa edició és la d’”Els Nostres Clàssics” (1952-59), a cura de Pere Bohigas. Ha estat traduït al castellà i al llatí.

La seva obra, escrita en un català rotund i expressiu, sense provençalismes, assoleix una perenne universalitat.

Isabel d’Urgell i d’Aragó

(Balaguer, Noguera, 12 març 1409 – Coïmbra, Portugal, 17 setembre 1459)

Duquessa de Coïmbra. Filla gran del comte Jaume II d’Urgell el Dissortat, i de la infanta Isabel d’Aragó, filla de Pere III el Cerimoniós. Nasqué abans d’hora però feliçment, després d’una caiguda de la seva mare.

Condemnat a presó perpètua el seu pare (1413), Isabel visqué amb la mare a Alcanar, Saragossa i Sixena. El rei Ferran I d’Antequera féu retirar de Sixena Isabel i la seva germana Elionor, les quals foren educades a Castella. El 1424 Alfons IV el Magnànim els nomenà per tutor el canonge Guillem de Barutell.

Fou casada amb Pere, duc de Coïmbra. Fill seu fou Pere, conestable de Portugal, que els catalans havien de triar per rei (Pere IV) el 1464.