(Nàpols, Itàlia, 12 juny 1634 – Alacant, 29 maig 1695)
Pintor. Membre d’una família d’artistes. Introduït a l’art pel naturalista Baschenis, aviat evolucionà cap a composicions barroques i decorativistes.
Artista destacat dins l’escola napolitana, treballà a la cort de Madrid. Conreà la pintura de flors i natures mortes.
(Mallorca, segle XVII – )
Jurisdicció senyorial, confirmada i concedida (1634) amb plena jurisdicció a Miquel Lluís Ballester de Togores i de Sales, primer comte d’Aiamans, que els seus avantpassats posseïen des de la conquesta de Mallorca.
Seguí les vicissituds del comtat d’Aiamans.
(Perpinyà, 4 desembre 1634 – 8 setembre 1705)
(el Vell) Pintor. Establert a Perpinyà, fou rector de la confraria d’artistes de Perpinyà reestablerta el 1698.
La seva pintura, principalment de temàtica religiosa, acusa la influència del barroc italià, entre les quals el Sant Mateu del Museu de Perpinyà, el conjunt de la capella de Nostra Dona del Mont Carmel a Illa (1696-97) i altres a les esglésies de la Real i Sant Mateu de Perpinyà i de Ribesaltes i al museu de Perpinyà.
Treballà amb els seus fills Francesc i Antoni Guerra i González.
(Castelló de la Plana, 1634 – País Valencià, segle XVII)
Mestre de gramàtica de l’estudi de Castelló.
Publicà Syntaxeos compendia (1677) i De prosodia et poetica (1682).
(Catalunya ?, segle XVI – Illes Balears, 1627)
Fill de Gil de Despuig i Santmartí, del qual heretà la meitat de les possessions, junt amb el seu germà Felip Despuig i Fuster.
Participà en la batalla de Lepant (1571), fou elogiat pel poeta Dionís Pont i fou governador de Piombino; passà a Flandes amb l’expedició del duc d’Alba; fou nomenat superintendent de les obres de fortificació de Palma de Mallorca, fundà la capella de la Puríssima Concepció de la seu, on el 1594 traslladà la sepultura familiar, i fou batlle general de Mallorca (1586), conseller del Gran i General Consell (1581, 1587, 1590) i jurat en cap (1591).
Fou el pare de:
Nicolau Despuig i de Santmartí (Illes Balears, segle XVI – segle XVII) Ambdós germans es casaren amb les nétes i hereves de Felip Despuig i Fuster. Nicolau fou pare de Joan Despuig i Despuig (Illes Balears, segle XVII – 1656) Fou cavaller de Sant Jaume; organitzà una esquadra per socórrer Messina. Fundà a Palma de Mallorca el convent de Santa Caterina de Siena (1680).
Ramon Despuig i de Santmartí (Illes Balears, segle XVII – 1634) Es casà, en terceres núpcies (1630), amb Anna de Rocabertí i de Boixadors, i foren pares de Ramon de Despuig i de Rocabertí.
(València, 26 octubre 1568 – Lleó, Castella, 2 novembre 1608)
Poeta. Nét de Guillem Ramon Català de Valeriola. El 1591 fundà a casa seva l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou president, i adoptà el sobrenom Silencio.
Fou veedor general de la costa marítima del Regne de València, membre de l’orde de Calatrava i corregidor de Lleó (1604).
Organitzà tres justes poètiques a València i publicà les millors poesies participants (1602). Deixà escrita una breu autobiografia, en català, i, en castellà, diverses poesies i discursos pronunciats a l’Acadèmia dels Nocturns.
Foren cosins seus:
Pelegrí Català de Valeriola (València, segle XVI – 1634) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Cuidado.
Guillem Ramon Català de Valeriola i de Borja (València, 1574 – segle XVII) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Reposo.
(Rosselló, segle XVI – 1634)
Baró de Llupià i de Castellnou. Fill de Carles (I) de Llupià i de Llupià, i germà de Joan (III) i de Carles (II). Fou portaveu del lloctinent general de Catalunya.
Fou succeït pels seus fills:
Gaspar (II) de Llupià i de Vilanova (Rosselló, segle XVII – 1642) Baró de Llupià i de Castellnou. Successor del seu pare, el seu germà el succeí al morir sense fills.
Carles (III) de Llupià i de Vilanova (Rosselló, segle XVII – 1695) Baró de Llupià i de Castellnou, i senyor de Vilarmilà, Gallifa, Rocacrespa i Bellpuig. Li foren confiscats els béns del Rosselló el 1653, el 1667 i el 1668. Fou succeït pels seus fills Felip (I), Carles (IV) i Francesc (I) de Llupià i Roger.
(Vallromanes, Vallès Oriental, 7 octubre 1571 – Lleida, 20 desembre 1634)
Eclesiàstic. Fou prior de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona (1618-22) i, successivament, bisbe d’Elna (1622-27), de Vic (1627-34) i de Lleida.
Del 1623 al 1626 fou també president de la Generalitat de Catalunya.
Deixà dues obres de pietat mariana i unes Constitucions sinodals de Vic (1628).
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1564 – Milà, Itàlia, març 1634)
Gran canceller de Milà (1619-34). El 1628, absent el governador de Milà, Gonçal de Cardona-Fernández de Córdoba, que dirigia el setge de Casale Montferrato, hagué de fer cara al tumult ciutadà dit de Sant Martí (11 i 12/novembre).
Aquests fets foren recollits a Historiarum patriae… (1641-43), de Ripamonti, i Manzoni el féu un dels personatges d’I promessi sposi.
El 1632 fou nomenat ciutadà de Milà, cosa que palesa, juntament amb altres documents, l’estima en què fou tingut.
(Pedrola, Aragó, 18 agost 1634 – Saragossa, Aragó, 14 abril 1692)
Noble i militar. Duc de Vilafermosa i comte de Luna. Fill de Ferran d’Aragó-Gurrea i de Joana d’Aragó i d’Alagó, comtessa de Luna.
Fou lloctinent de Catalunya (1688), on continuà la política d’apaivagament de les lluites entre els soldats de l’exèrcit reial i els pagesos, iniciada pel comte de Melgar. Tanmateix es reproduïren les friccions, agreujades per la seva actitud despòtica.
Iniciada de nou la guerra amb França (abril 1689), el duc de Noailles entrà al Principat alhora que esclatava a la muntanya la commoció dels Gorretes; la invasió agafà al lloctinent desprevingut i els francesos s’apoderaren fàcilment de Camprodon, de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Fou substituït com a lloctinent pel duc de Medinasidònia.
La seva successió a les cases de Vilafermosa i de Luna provocà grans litigis.
Dades dels Països Catalans 