Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.
El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480) Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:
Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Bisbe de Malta (1495). Era germà de:
Joan de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:
Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:
Francesc de Vallguarnera i del Carretto (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636) Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:
Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705) Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:
Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739) Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:
Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864) Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1739 a Josep Caro-Maça de Liçana i Roca. Al seu nét, el capità general Pere Caro-Maça de Liçana i Sureda-Valero, li fou annexada la grandesa d’Espanya (1802).
El títol passà als Alcázar, marquesos de Peñafuerte i comtes de Villamediana.
(València, 21 agost 1739 – Madrid, 10 maig 1819)
Pintor. Fou pintor de cambra de Carles III de Borbó (1774), però Ferran VII de Borbó el destituí (1815) pel fet d’haver col·laborat amb Josep I.
Excel·leixen els seus frescs del Palau Reial de Madrid, els del Pardo, els de la Casa del Labrador d’Aranjuez i les voltes de la Col·legiata de la Granja. Els seus retrats més importants són Carles III i La infanta Carlota Joaquima.
Pintor acadèmic, de dibuix correcte i color fred i suau, Maella representa la crisi estètica de la pintura espanyola de final del segle XVIII, que incorpora elements del rococó i el neoclassicisme amb poca convicció plàstica.
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1672 – València, 1739)
Eclesiàstic. Fou catedràtic a la universitat de València. Tingué fama pel seu saber i les seves virtuts.
És autor de diverses obres piadoses.
(Campos, Mallorca, 6 gener 1739 – Palma de Mallorca, 11 maig 1801)
Eclesiàstic. Religiós mínim, fou qualificador del Sant Ofici, provincial del seu orde a Mallorca i catedràtic de teologia moral a la Universitat de Mallorca.
Membre de la Rota de la Nunciatura, fou procurador general de l’orde amb residència a Roma, on predicà una tanda de sermons davant de Pius VI, que foren publicats, com també els sermonaris i les obres de pietat, en llatí i en castellà.
(Palma de Mallorca, 1739 – 1812)
Cavaller de Sant Joan de Jerusalem.
Escriví un Diccionario mallorquín castellano, que ha restat inèdit.
(Castalla, Alcoià, 8 juny 1739 – Madrid, 5 gener 1800)
Erudit. Es llicencià en dret civil a València (1760). Fou escrivent (1766) i bibliotecari (1777) a la Biblioteca Real de Madrid. El 1775 ingressà a l’Academia de la Historia.
Preparà diverses edicions crítiques d’obres literàries i històriques, com De Aphrodisio expugnato, de Joan Cristòfor Calbet d’Estrella (1771), Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos…, de Francesc de Montcada (1772), La Diana enamorada, de Gaspar Gil i Polo (1778), remarcable per les notes al cant del Túria, fetes en col·laboració amb els germans Gregori i Joan Antoni Maians, Coplas de Don Jorge Manrique… (1779), etc.
Protegit per Manuel Godoy, sembla, assolí el càrrec de secretari del Consejo de Indias (1795).
(València, 1739 – Madrid, 17 novembre 1797)
Actriu de diversos gèneres. Actuà principalment a Madrid.
Amb les seves caracteritzacions còmiques motivà sorollosos apassionaments del públic.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1739 – Barcelona, 1809)
Jurista. Gairebé vell entrà en religió. Ingressà a l’oratori de Sant Felip Neri.
Escriví estudis de dret canònic i algunes biografies de sants.
Dades dels Països Catalans 