(Catalunya-Aragó, 1707 – 1716)

Conjunt de disposicions. Nom amb què generalment és conegut el règim polític imposat per Felip V a la corona catalano-aragonesa, després de la guerra de Successió a Espanya, per mitjà dels anomenats “decrets de la nova planta de govern”.

La característica essencial d’aquests decrets consistí en la supressió del sistema de govern pactat (pactisme), substituït per la implantació de l’absolutisme monàrquic, cosa que comportava en aquell moment històric, l’anul·lació de les llibertats autonòmiques a favor del centralisme.

A l’esmentada guerra, la corona catalano-aragonesa va lluitar al bàndol aliat austrobritànic, a favor del pretendent Carles III, contra els Borbons i el seu candidat Felip, que tenien el suport de Castella.

La seva derrota fou aprofitada pels defensors de l’absolutisme centralista per imposar, primer als regnes de València i d’Aragó (el 1707, després de la batalla d’Almansa, i el 1711, després de la reconquesta del territori aragonès) i, més tard, al Principat de Catalunya (després de la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, i més tard amb els decrets del 1716 i el 1718) i al regne de Mallorca (després de la conquesta, el 1715, i també amb els decrets del 1718), un uniformisme basat en part en la generalització de la legislació castellana i en part en disposicions de nou encunyament (sobretot pel que fa al tema de la hisenda). Tanmateix, la nova legislació no fou reglamentada definitivament fins a la dècada de 1720-30.

El règim de virregnat fou abolit (desaparegué el Consell d’Aragó, les atribucions del qual foren transferides al de Castella), i fou instituït un nou sistema provincial. Les noves províncies tingueren com a autoritat privativa suprema un capità general, amb atribucions militars, polítiques i judicials, els òrgans autònoms de govern, amb poder executiu en certa manera delegat per les corts dels regnes (el cas de la Generalitat de Catalunya), o amb poder judicial especial (el cas del justícia major d’Aragó), foren substituïts per audiències, de poder essencialment judicial, els regidors de les quals eren nomenats des de Madrid; aquestes audiències, juntament amb el capità general que les presidia, formaren un òrgan col·legiat, el real acuerdo, màxima instància mancomunada de poder.

En el terreny fiscal, desaparegueren els antics mitjans d’obtenir recursos per als òrgans de l’administració i el govern autònoms (els béns dels quals foren confiscats), i s’implantà a cadascuna de les noves províncies un import global únic (tot i que pervisqueren determinats tributs menors), repartit sobre la base del treball i la propietat, teòricament més equitatiu que les rendes provincials castellanes i que havia d’ésser pagat per tota la població, sense distinció d’estaments; rebé els noms d’“equivalent” a València, “talla” a Mallorca, “contribució única” a Aragó i “cadastre” a Catalunya. Sobre aquest model, uns quants anys més tard Ensenada intentà d’implantar la contribució única a Castella.

De la gestió d’aquest ram, se n’encarregaren les respectives intendències, al capdavant de cadascuna de les quals fou posat un intendent o un superintendent. D’altra, l’antic règim administratiu territorial i municipal fou suprimit, i en lloc seu aparegueren els corregidors militars. Els consells municipals també sofriren una aristocratització.

Finalment, en l’àmbit de la legislació, desaparegué la gairebé totalitat del dret polític foral: el dret civil i el penal, en canvi, tingueren una sort diferent, segons els casos. Així, fou totalment suprimit i substituït pel castellà a València, mentre que a Catalunya es mantingué gairebé íntegre.