(Bretanya, França, segle XIV – Catalunya, segle XV)
Escrivent de llibres d’origen bretó, segons ell mateix precisà quan signà el Missal número 30 entre els que es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, procedent del monestir de Sant Cugat del Vallès.
Li són atribuïdes també les miniatures d’aquesta obra.
(Cervera, Segarra, 24 abril 1859 – Tossa de Mar, Selva, 29 maig 1928)
Metge. Es llicencià a Barcelona el 1886. Excel·lí com a conferenciant i propagandista de temes mèdics.
S’establí a Tossa el 1892, on organitzà diverses excavacions que van permetre de descobrir les runes de l’antiga colònia romana. El 1915 fundà el museu de Tossa i, posteriorment, el de Sant Feliu de Guíxols.
Va escriure Una excursió a Tossa (1927).
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 1848 – Arenys de Mar, Maresme, 1920)
Missioner caputxí, de nom real Salvador Pinyol i Domènech.
Ingressà a l’orde a Guatemala (1869); per raons polítiques es traslladà a l’Equador, on s’ordenà i treballà, durant vint anys, com a missioner.
Fou comissari general de Colòmbia-Equador i, de retorn a Catalunya, fou elegit ministre provincial d’Aragó i Catalunya.
Publicà Compendio de elocuencia sagrada (1890, reeditat el 1917) i una memòria sobre les Misiones de los capuchinos españoles en el Ecuador (1887).
(Almenara, Urgell, 1785 – Agramunt, Urgell, 1872)
Militar i músic. Compongué himnes i marxes militars que obtingueren una gran difusió.
Publicà un Diccionario enciclopédico de la música (1859), amb dades i exemples musicals de gran interès.
(Torrefeta i Florejacs, Segarra)
Veure> Castellmeià (llogaret i antic terme).
Sobrenom del poeta i pintor català Josep Maria de Martín i Gassó (1920-2005).
(Catalunya, segle X)
Nom donat a les Genealogies de Roda, quan hom creia que el còdex que les contenia procedia del priorat de Santa Maria de Meià, perquè havia estat en poder del seu prior, Manuel Abad y Lasierra, vers la fi del segle XVIII.
(Noguera)
Vall monoclina de la comarca, entre la serra de Sant Mamet i el Montsec de Rúbies; és una depressió sinclinal formada pel desdoblament en falles de l’anticlinal del Montsec.
El principal nucli de població és Artesa de Segre, per on la conca troba sortida al Segre.
L’economia es basa en l’agricultura, que es destina als conreus mediterranis de secà.
(Vilanova de Meià, Noguera)
Antic poble i castell, que és l’origen de la vila.
Les ruïnes són a l’extrem est del puig de Meià (909 m alt), contrafort sud-oriental del Montsec, on hi ha el santuari del Puig de Meià, que domina la vila de Vilanova, on sembla que es traslladà la població després d’haver estat destruïda, probablement durant alguns fets bèl·lics.
El castell fou centre de la conca de Meià, funció que després exercí el priorat de Santa Maria de Meià.
Antiga pedrera, prop de la costa, davant la punta de la Móra, a les terres del mas del Mèdol, a l’antic terme de Tamarit, explotada en època romana.
El clot té uns 100 m de llargària per 50 m d’amplària; al centre s’alça una agulla de pedra no excavada com a testimoniatge.
Situat en terrenys de l’autopista Barcelona-Tarragona, el 1989 fou condicionat per Autopistes Concessionària Espanyola SA i la Generalitat, per a la visita pública de la pedrera i l’entorn natural.
Dades dels Països Catalans 