(Catalunya, 26 maig 1259 – 31 octubre 1320)

(dit “el Prohom Vinculador”)  Vescomte de Cardona (1276-1320). Fill de Ramon Folc V de Cardona i de Sibil·la d’Empúries.

D’antuvi continuà la mateixa línia de rebel·lió del seu progenitor, en les revoltes del qual havia participat. Fou un dels caps del moviment nobiliari del 1280, que acabà amb la desfeta de Balaguer i el seu empresonament.

Tornat a la gràcia reial el 1281, es convertí en fidel col·laborador de Pere II el Gran i fou un dels seus capitans en la defensa contra la invasió francesa del 1285. Es distingí especialment en la direcció de la defensa de Girona. Més tard serví amb eficàcia els reis Alfons II el Franc i Jaume II el Just. Frederic II de Sicília intentà en va de portar-lo als seus rengles.

El 1297 fou un dels tres jutges al plet successori del Pallars. El 1302, mort el seu cosí germà Roger Bernat III de Foix, fou conseller del seu fill Gastó I. Tingué una actuació molt positiva en l’espinós afer de la successió de les baronies de Montcada.

Les bones relacions amb la corona estigueren a punt de trencar-se el 1319, quan reclamà del novell comte d’Urgell, Alfons, l’hereu del tron, diversos castells urgellesos; tanmateix, cedí en les seves pretensions.

Fou casat, successivament, amb Teresa Peris d’Urrea i amb Maria Álvarez d’Haro, vídua del baró de Castre, però visqué molt anys amistançat amb Flor de Pontiac, que li donà diversos fills.

Fou enterrat a Poblet, al primer dels grans monuments sepulcrals familiars.