Municipi i cocapital de la comarca del Vallès Occidental (Catalunya): 70,16 km², 277 m alt, 216.428 hab (2017)

Situada al sud del massís de Sant Llorenç del Munt, sobre la riera de les Arenes, afluent del Llobregat. Les zones forestals ocupen el sector més nord-occidental del terme; la part septentrional s’integra al parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.

L’activitat agrícola ha patit una forta regressió al llarg del segle XX, accentuada a partir de la segona meitat de segle com a conseqüència de la intensa industrialització i urbanització. Compta amb una gran tradició tèxtil; l’especialització en la indústria llanera fou molt activa ja des del segle XII, i acusà un fort desenvolupament gràcies a la mecanització que s’esdevingué tot al llarg del segle XIX. Posteriorment l’activitat industrial tendí a diversificar-se, primer en la mateixa indústria tèxtil i posteriorment en d’altres subsectors, com ara el metal·lúrgic. A final del decenni del 1970 i principi del de 1980, la crisi generalitzada del sector tèxtil es féu notar intensament a la ciutat de Terrassa; ja començat el decenni del 1990, el sector secundari diversificà l’oferta i l’economia basculà cap al sector dels serveis.

La proximitat de la ciutat de Barcelona, la seva localització al bell mig de la Depressió Prelitoral i les òptimes comunicacions han estat factors que han contribuït al desenvolupament de la ciutat. El creixement experimentat durant el segle XX ha estat espectacular, especialment intens a partir del decenni del 1960. La ciutat, d’estructura radial, al voltant del castell de Terrassa, ha crescut concèntricament envoltant el nucli primitiu, situat a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner; el 1904 s’annexionà Sant Pere de Terrassa (l’antiga Egara), inclòs dintre la seva jurisdicció des del segle XIII. És centre d’àrea comercial, que juntament amb Sabadell ateny tot el Vallès Occidental. Hi ha algunes escoles universitàries, dependents de la Universitat Politècnica de Catalunya. Museu Tèxtil de Terrassa i Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

HISTÒRIA.- La ciutat romana, anomenada Egara, s’aixecà sobre un poblat ibèric del qual s’han trobat algunes monedes; vers l’any 128 l’emperador Antoni Pius li donà el títol de ciutat municipal; assolí una gran importància, i durant l’època visigòtica fou seu episcopal, el primer bisbe de la qual fou Irineu (450); el 614 s’hi celebrà un concili provincial. Amb la invasió sarraïna desaparegué el bisbat i la ciutat fou arrassada (713) i subsistí com a vila d’escassa importància; el nom d’Egara es perpetuà fins al segle XIII, en què adoptà el nom de Sant Pere de Terrassa i quedà inclosa dins el terme municipal de la propera vila de Terrassa, que en aquesta època ja agafà preponderància. Aquesta se sap que ja existia el 815 per unes concessions fetes per Lluís el Pietós als catalans. En la capitular de Carles el Calb del 843 o 844, aquest féu donacions als habitants del castell de Terrassa per haver contribuït al deslliurament de la rodalia (1076).

El 1233 ja consta com a vila reial. Rebé privilegis de Jaume I el Conqueridor, Pere II el Gran i altres. El 1392 fou venuda per l’infant Martí la vila i el castell de Terrassa a la ciutat de Barcelona; Ferran II el Catòlic la reincorporà a la corona el 1481. L’activitat tèxtil es remunta al segle XII, ja que des de l’any 1100 és coneguda per la indústria de draperia; el 1327 Jaume II el Just va fer donació al monestir de Santes Creus dels drets i les rendes que percebia de dues fàbriques de draps que tenia en domini al·lodial a Terrassa. La vila sofrí els estralls de la pesta el 1588, i als segles següents els de les guerres dels Segadors i de Successió; en aquesta última hi entraren les tropes de Felip V de Borbó comandades pel duc de Populi i cremaren un centenar de cases. A la guerra del Francès hi va sobresortir el cabdill Joaquim de Sagrera. Durant el segle XIX augmentà la seva importància a causa del progrés industrial; el 1833 s’hi aixecà la primera fàbrica de vapor, i el 1863 funcionaren els primers telers mecànics. Fou declarada ciutat l’any 1877.

ART.- La ciutat compta amb tres importants edificis preromànics que segueixen el pla de les primitives basíliques del segle VI: la basílica dedicada al culte, Santa Maria; el baptisteri separat del temple, Sant Miquel, i la basílica dels difunts, Sant Pere. La basílica de Santa Maria posseeix un absis ultra semicircular del final del segle VI i planta de creu llatina construïda al segle XII; l’església, situada damunt l’emplaçament d’un antic temple del segle IV-V, del qual es conserva part del mosaic i la pica baptismal, està decorada amb pintures dels segles X i XII i conté a més dos retaules, de Lluís Borrassà i de Jaume Huguet. El baptisteri de Sant Miquel, visigòtic, construït totalment al final del segle VI, té planta de creu grega, coberta per una cúpula al centre i quatre petites naus amb volta d’aresta als braços de l’edifici; té absis poligonal decorat amb pintures, pertanyents també al final del segle X. Malgrat la denominació, la seva funció no ha estat encara completament aclarida, i tant per l’existència de l’absis com per la de la cripta, l’edifici sembla tenir més un caràcter martirià que no pas de baptisteri. L’esmentada cripta és de planta en forma de trèvol i comunica amb el temple per mitjà d’una fenestella confessionis. L’església de Sant Pere, amb absis trilobulat del segle VI, consta d’una sola nau (segle XII); el lòbul central de l’absis resta clos per un mur decorat amb pintures de la fi del segle X.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme