(Osona / Selva / Vallès Oriental)

Massís muntanyós de la Serralada Pre-litoral Catalana, situat entre les depressions del Vallès i de la plana de Vic; és un horst vascular cap al nord, resta de l’antic massís hercinià aixecat per una sèrie de falles, com la que el separa de les Guilleries, i com la que (al sud-est) el separa del Vallès amb un salt de més de 1.000 m.

Els materials són principalment pissarres silurianes i, a la base del Matagalls, Sant Marçal, Santa Fe i Arbúcies, granit amb intrusions del carbonífer; hi ha també gresos triàsics (a la Calma), calcaries triàsiques (a Tagamanent i Aiguafreda) i eocèniques (a la serra de la Pineda, entre Seva i Aiguafreda), materials miocènics (a les planes) i dipòsits quaternaris (als rius i als peus de muntanya).

En el relleu contrasta la suavitat dels cims amb l’escabrositat dels barrancs que van excavant els rius, i que per la poca duresa dels materials fan una forta erosió regressiva; s’hi distingeixen tres unitats diferents: d’una banda el Turó de l’Home i les Agudes, amb 1.712 m alt i 1.706 m, respectivament; d’altra banda, el massís del Matagalls, amb 1.694 m, i finalment el conjunt de la Calma.

L’alçada conjunta del massís actua de barrera contra els vents humits del Mediterrani, cosa que provoca una pluviositat més elevada que la que li correspon per la seva posició; pel sector meridional passa la isohieta dels 700 mm de precipitació mitjana anual (1.217 mm a Santa Fe, 960 mm a Viladrau i 865 mm al Turó de l’Home); les precipitacions de neu hi són abundants.

El Montseny és un centre de dispersió d’aigües amb una xarxa hidrogràfica de tipus mediterrani de règim torrencial; la majoria de les rieres van a parar a la Tordera; les més importants són les rieres de Gualba, Breda i Arbúcies; les del nord del Matagalls van a la riera Major o al Gurri; el Congost recull les aigües de l’oest, i les del sud, les recull el Mogent.

La vegetació és boscosa i abundant: a les terres baixes, i fins als 900 o 950 m alt, hi ha pins pinyoners i pins bords, sobretot al vessant sud; a l’est hi ha sureres; a una alçada mitjana, no més amunt dels 1.200 o 1.300 m, hi ha alzines (el bosc més important i que guanya terreny), i s’hi troben rodals de castanyers i altres arbres; en alguns llocs, sobretot a la vall de Santa Fe i al Matagalls, dels 800 a 1.000 m en amunt, hi ha faigs, els més meridionals de Catalunya, i avets, els més meridionals de tot Europa occidental. L’assentament humà ja ve d’antic, dels temps prehistòrics, i diferents camins el travessaven per tal de comunicar les comarques veïnes.

El 1977 fou declarat parc natural.