(Perpinyà, 29 juliol 1356 – Barcelona, 31 maig 1410)

“l’Humà“ o “l’Eclesiàstic“  Rei de Catalunya-Aragó, de Sardenya (1396-1410) i de Sicília (Martí II) (1409-10). Fill de Pere III el Cerimoniós. En els últims temps del seu pare, quan esclatà la discòrdia entre aquest i l’hereu Joan, Martí procurà de mantenir-s’hi al marge, i només molt forçadament acabà inclinant-se cap al partit del seu germà.

Durant el regnat de Joan I (1387-96) fou nomenat duc de Montblanc i lloctinent general dels regnes. Després del casament (1390) del seu fill Martí el Jove amb la reina Maria I de Sicília, Martí l’Humà s’encarregà de pacificar el regne sicilià, on la noblesa havia usurpat l’autoritat reial, tasca que realitzà entre el 1392 i el 1396.

Succeí al seu germà Joan I, mort sense fills el 1396. En aquells moments Martí es trobava a Sicília i encara trigà un any, aproximadament, a tornar a Catalunya. Durant l’absència, la seva muller, Maria de Luna, defensà el tron enfront de les pretensions del comte de Foix.

El 1397 Martí jurà els furs de Catalunya i Aragó i tingué corts d’aquests regnes l’any següent, però la seva principal ocupació en la primera etapa de regnat fou d’apaivagar les bandositats que hi havia en diversos indrets dels seus dominis. La mort del comte d’Empúries li permeté de fer l’annexió d’aquest comtat a la corona (1401). Entre el 1406 i el 1408 estigué a València, ocupat a pacificar els bàndols nobiliaris de la ciutat; mentrestant, morí (1406) la seva muller, Maria de Luna.

A Sardenya, els jutges d’Arborea, ajudats pels genovesos, havien aconseguit de dominar quasi tota l’illa, i només tres ciutats (Càller, l’Alguer i Longosardo) restaven fidels a la corona catalano-aragonesa. Martí el Jove passà a Càller i el seu pare li envià un estol de 150 veles per ajudar-lo, però el rei sicilià, sense esperar l’arribada de l’estol, inicià la batalla i derrotà completament sards i genovesos a Sanluri (1409).

Dissortadament, Martí el Jove, el primogènit d’Aragó, emmalaltí de febres infeccioses i morí al cap de poc temps. El reialme sicilià passà a Martí l’Humà, que el 1409 es casà amb Margarida de Prades en un últim intent de cercar un hereu per a la corona. Poc després, nomenà el seu cunyat i cosí, Jaume II d’Urgell, governador dels estats i lloctinent general, nomenament que topà amb l’hostilitat declarada de les autoritats aragoneses. Veient que no naixia l’hereu esperat, es decidí a convocar una assemblea de juristes de tots els regnes de la corona perquè l’assessoressin en l’afer de la successió.

Si bé els càrrecs de Jaume d’Urgell eren els propis de l’hereu a la corona, Martí procurà sempre en favor del seu nét Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove, el qual intentà sense èxit fer legitimar pel papa. A la mort de Martí deixà sense resolució el problema successori. Fou el darrer monarca del Casal de Barcelona; el Compromís de Casp (1412) elegí el castellà Ferran d’Antequera com a successor.

Rei pacífic i humanista, el regnat de Martí l’Humà fou una època de crisi per a la corona catalano-aragonesa. Les pestes que periòdicament (1397-1410) s’estenien sobre els reialmes de la corona produïren una àmplia crisi demogràfica que subvertí l’estructura econòmica. Al camp començaren a produir-se les primeres agitacions dels remences, i a les ciutats es produïen desordres. A l’exterior la revolta sarda i la llarga lluita de pirateries amb Gènova dificultaren el comerç i produïren, entre el 1407 i el 1409, una profunda crisi monetària.