(València, 17 març 1675 – 17 gener 1754)
Segon marquès de Vilatorques. Fill i successor de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja. Fou governador de València i virrei de Nàpols.
Pel seu matrimoni (1702) amb la comtessa de Cervelló incorporà aquest comtat, però la branca s’extingí amb llur filla (1799), que aportà l’herència als Osorio.
(País Valencià, segle XV – Nàpols, Itàlia, 1458)
Noble. Fill de Ramon Boïl i Dies. Senyor de les baronies de Bétera i de Boïl. Serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia i fou nomenat virrei de Nàpols (1433). El 1435 fou fet presoner a la batalla de Ponça. Formà part d’algunes ambaixades; el 1434 d’una prop del papa.
Ocupà alts càrrecs militars durant la llarga guerra de Nàpols (1436-42) i es distingí particularment en la presa de la capital i en la lluita contra Francesco Sforza a l’Abruç (1442), d’on fou nomenat virrei (1443), càrrec que exercí fins a la mort. El 1447 fou enviat al ducat de Milà, d’on hagué de retirar-se poc temps després.
Fou enterrat en el doble sepulcre del seu pare al convent de Sant Domènec de València, sepulcre conservat al museu de València.
(Bellpuig, Urgell, 1467 – Nàpols, Itàlia, 10 març 1522)
(dit també Ramon III d’Anglesola) Militar i virrei de Sicília i de Nàpols.
Prengué part en la campanya del Gran Capità a Nàpols i fou nomenat almirall. Dirigí la conquesta de Mers-el-Kebir (setembre 1505).
Fou nomenat virrei de Sicília per Ferran II el Catòlic (1507) i de Nàpols (1509), on hagué de combatre les revoltes provocades per la introducció de la Inquisició.
General en cap de les tropes de la Santa Lliga (1511), fracassà en l’ofensiva sobre Bolonya i fou derrotat a Ravenna (1512), però posteriorment obtingué diverses victòries (Prato i Florència, 1512; Milà i Vicenza, 1513; Bèrgam, 1514).
Després de la mort de Ferran II continuà en el càrrec de virrei de Nàpols, en el qual fou confirmat per Carles V.
(Catalunya, segle XV – 1522)
Virrei de Nàpols i comte d’Oliveto. Fill de Ramon de Cardona-Anglesola i d’Isabel de Requesens i Enríquez.
El 1516 fou confirmat al títol i al càrrec expressats, així com a la dignitat de conseller reial i a la capitania de la gent d’armadura pesada que havia manat Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Li era atorgada també la capitania de quatre tri-rems.
El 1519 fou nomenat almirall de Sicília. Tot seguit rebria l’almirallat de totes les forces navals de l’emperador Carles V. Dos anys més tard obtingué permís de vendre el comtat d’Oliveto.
Fou tutor de la seva parenta Maria de Cardona i de Vilamarí, filla de Joan de Cardona i de Ventimiglia, comte d’Avellino. Renuncià a la tutoria en assumir els càrrecs que li foren concedits el 1519.
(Cervera, Segarra, 1470 – Lécera, Aragó, 24 febrer 1520)
Eclesiàstic. Fill natural de Ferran II el Catòlic i d’Aldonça Roig i d’Ivorra, de Cervera. Existí la idea de casar-lo amb Anna I de Cabrera, però la mort del comte Bernat Joan frustrà el projecte. Més tard fou destinat a l’església.
Féu una carrera brillant, que inicià amb l’ascensió a l’arquebisbat de Saragossa a l’edat de set anys. Fou persona d’una gran cultura. Hom en coneix diversos escrits de caràcter doctrinal. La seva actuació política resultà així mateix remarcable.
En 1505, quan caigué en desgràcia el Gran Capità, rebé el títol de virrei de Nàpols. Abans fou nomenat lloctinent dels regnes de la Corona d’Aragó (1482) per haver rebutjar els aragonesos la designació de Joan Ramon Folc de Cardona. Ocupà aquest càrrec fins al 1520.
Dades dels Països Catalans 