(València, segle XIX)
Dirigent internacionalista. Teixidor de seda, s’adherí en 1870-71 a l’Aliança bakuninista i fou vicepresident del Centre Federal de Societats Obreres de València. Participà en la conferència del setembre de 1871 de la Federació Regional Espanyola de l’AIT i el 1872 passà a formar part del Consell federal d’aquesta.
Figurà en juliol-agost de 1873 en la comissió de governació de la junta revolucionària del cantó valencià. Pogué fugir i anà a Algèria.
(València, 9 abril 1904 – Madrid, 6 gener 1945)
Escriptor. Estudià filosofia i lletres. A Madrid col·laborà a “ABC”, “Blanco y Negro” i els setmanaris falangistes “Fe” i “Arriba”. Exiliat a Xile (1937), hi fundà el periòdic “Voz de España”, en defensa de la contrarevolució espanyola. Dirigí (1938-41) la revista “Vértice” i obtingué (1944) el premi nacional de literatura.
Com a narrador passà d’uns intents avantguardistes –El ventrilocuo y la muda (1930) i Los medios abrazos (1933)- a tendències més tradicionals –Los vivos y los muertos (1941) i Con el alma aparte (1945)-. Per al teatre escriví En Europa sobra un hombre, La felicidad empieza mañana i altres obres.
(València, 4 novembre 1703 – 6 abril 1773)
Escriptor i notari. Defensor de la llengua, apareix al segle XVIII com a impulsor del conreu del català de València i un clar precedent del segle XIX, època de renaixement literari.
De la seva producció cal destacar un Diccionario valenciano-castellano (1739). Entre altres obres didàctiques o purament literàries i miscel·lànies, sobresurten Coloquio en elogio de la noble y preclara arte de notaria (1745), Cualidades y blasones de la lengua valenciana (1752), Rondalla de rondalles (1768), Tractat d’adagis i refranys i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana (1733) i Breve diccionario valenciano- castellano (1739).
Com a poeta deixà escrits tres volums de Poemes bilingües i una col·lecció de romanços.
(València, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic. Era doctor en teologia. Ensenyà al seminari de Múrcia. El 1824 era paborde de la seu valenciana.
És autor de les obres De latinitate linguae traendae praeclara et optima ratione (1780), De philosophicis disciplinis generosae juventuti publicorum munerum cupidae, maxime accomodatis (1781), De Phisicae experimentalis proestantia et utilitate (1782) i De sacrae oratoriae dignitate adserenda (1783), així com d’alguns sermons notables.
(València, 25 març 1807 – 1 maig 1872)
Comerciant i financer. Dedicat a la indústria de la seda, fou membre del Col·legi de l’Art Major de la Seda i formà part de la junta de l’hospital Provincial de València. Finançà la plaça de toros de València (1850-60). Fundà l’asil de Sant Joan Baptista.
Fou prior i cònsol del Tribunal de Comerç de València i per iniciativa seva es féu el Jardí de Monforte. Diputat a corts pels districtes de Gandia i Sant Vicent (València), més tard fou nomenat senador vitalici del Regne i marquès de Sant Joan.
(València, 1756 – segle XIX)
Pintor. Fou pintor de la Real Casa y Fábrica de los Cinco Gremios de Madrid. Des del 1783 participà als concursos de la sala de flors de l’Acadèmia de Sant Carles i en guanyà diversos. Fou un dels principals pintors de flors valencians del seu temps. Treballà per a la fàbrica de ceràmica del Buen Retiro (1800-02).
Hi ha obres seves al Museu de València, a l’Academia de San Fernando de Madrid, al palau de Riofrío i a altres col·leccions.
(València, segle XVI – segle XVII)
Poetessa en castellà. Concursà amb èxit -rebé diversos premis- en els certàmens poètics celebrats a València els anys 1592, 1602, 1606, 1608 i 1619.
Fou elogiada per Gaspar Aguilar.
(València, 1784 – 1852)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles, fou deixeble de Vicent López i de Benet Espinós. El 1817 esdevingué acadèmic de mèrit en flors i el 1826 en pintura. Fou professor a Sant Carles i al seminari de Nobles de Sant Pau. Des del 1837 dirigí la sala de flors de l’acadèmia.
Es dedicà a la pintura de flors, però també al retrat: Isabel II nena, Benet Espinós (1829), tots dos al Museu de Belles Arts de València.
Fou el pare de Josep Maria Romà (València, segle XIX) Pintor de flors. Format a l’Acadèmia de Sant Carles, exposà a les Nacionales de Madrid (1856 i 1858).
(València, segle XVI)
Científic. Sacerdot, doctor en teologia, moralista. Deixeble de Jeroni Munyós. Fou canonge de València. Catedràtic de matemàtiques.
Escriví un enginyós tractat sobre la manera de fabricar rellotges de sol: Libro de relojes solares (1575).
(València, 23 abril 1875 – 28 gener 1933)
Arquitecte. Format a l’escola de Madrid, es titulà el 1904.
Es caracteritzà per un estil que, malgrat que coneixia i emprava el modernisme -llenguatge aleshores molt en ús a València-, sempre anà acompanyat d’un cert classicisme que s’inspirava en l’estil Napoleó III. La seva arquitectura no és doncs innovadora, sinó eclèctica.
Arribà a ésser un arquitecte de renom: una de les peces fonamentals en l’Exposició Regional -després Nacional- de València del 1909, arquitecte provincial, acadèmic de Sant Carles, arquitecte d’Hisenda i membre de la comissió provincial de monuments. Com a tal féu diverses restauracions.
Dades dels Països Catalans 