Arxiu d'etiquetes: València (morts a)

Romero, Joan Baptista

(València, 1756 – segle XIX)

Pintor. Fou pintor de la Real Casa y Fábrica de los Cinco Gremios de Madrid. Des del 1783 participà als concursos de la sala de flors de l’Acadèmia de Sant Carles i en guanyà diversos. Fou un dels principals pintors de flors valencians del seu temps. Treballà per a la fàbrica de ceràmica del Buen Retiro (1800-02).

Hi ha obres seves al Museu de València, a l’Academia de San Fernando de Madrid, al palau de Riofrío i a altres col·leccions.

Romero, Bernarda

(València, segle XVI – segle XVII)

Poetessa en castellà. Concursà amb èxit -rebé diversos premis- en els certàmens poètics celebrats a València els anys 1592, 1602, 1606, 1608 i 1619.

Fou elogiada per Gaspar Aguilar.

Romaní, Jaume de

(País Valencià, segle XIV – València, 1348)

Noble. El 1343 participà a la primera campanya del Rosselló per desposseir Jaume III de Mallorca. Quatre anys després figurava entre els unionistes valencians més actius.

Batuts aquests el 1348, caigué presoner dels reialistes. Fou un dels condemnats a mort per la intervenció en aquell moviment i morí executat, els darrers dies del 1348.

Romà i Ferrer, Melcior

(Baells, Llitera, segle XVI – València, segle XVII)

Frare dominicà, convertit al protestantisme. Sembla que fou procurador del seu ordre a Roma, visitador i vicari del provincial de Tolosa (Llenguadoc). Residí molt de temps a Occitània, en diversos convents.

El 1600 abjurà públicament el catolicisme a l’església de Brageirac (Bergerac), es casà i, probablement, acabà els seus dies a València, des d’on escriví una carta a la seva muller, refugiada a Anglaterra, carta que, traduïda del francès, fou publicada a Londres el 1603.

Romà, Josep

(València, 1784 – 1852)

Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles, fou deixeble de Vicent López i de Benet Espinós. El 1817 esdevingué acadèmic de mèrit en flors i el 1826 en pintura. Fou professor a Sant Carles i al seminari de Nobles de Sant Pau. Des del 1837 dirigí la sala de flors de l’acadèmia.

Es dedicà a la pintura de flors, però també al retrat: Isabel II nena, Benet Espinós (1829), tots dos al Museu de Belles Arts de València.

Fou el pare de Josep Maria Romà (València, segle XIX)  Pintor de flors. Format a l’Acadèmia de Sant Carles, exposà a les Nacionales de Madrid (1856 i 1858).

Roís de Corella, Joan

(Gandia ?, Safor, 28 setembre 1435 – València, 6 octubre 1497)

Escriptor. S’intitulava cavaller i mestre en teologia. Fill d’Eiximèn Peres Roís de Corella i d’Aldonça, la seva família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs Marc i de Joanot Martorell.

Entre el 1455 i el 1461 ja tenia el suficient prestigi literari per a canviar lletres de casuística amorosa amb el príncep Carles de Viana, el qual ostentava aleshores el títol de duc de Gandia. Entre la darreria del 1468 i el començ del 1471 obtingué el grau de mestre en teologia.

Heretà dels seus pares una fortuna que li permeté de dur una vida benestant i de lliurar-se al conreu de la literatura. Tingué amors amb una dama dita Isabel Martínez de Vera, a la qual passà la seva herència i de la qual tingué un fill, dit també Joan Roís de Corella, que fou cavaller de Sant Jaume de l’Espasa, i una filla dita Estefania.

Fou un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans. A la fi de la seva vida dugué a terme la llarga tasca de traduir la Vita Christi del cartoixà Ludolf de Saxònia i imprimí a Venècia (potser per tal d’esquivar la inquisició valenciana) una bellíssima i literal versió dels Salms feta sobre la Vulgata. Les seves vides de Santa Anna i de la Magdalena i la seva història de Josep, el fill de Jacob, són excel·lents mostres de bella prosa i d’habilitat narrativa, en què s’expressa amb certa llibertat pel que fa al tracte de l’assumpte i recorre a llegendes i tradicions dels apòcrifs.

Anecdòtic interès tenen les seves breus proses de circumstàncies, així com el seu epistolari de tema sentimental amb el Príncep de Viana (el qual li respon en castellà), i la seva presència, com a relator, en les sessions de la tertúlia que Berenguer Mercader presidia en el seu palau de València, on diversos nobles glossaven temes mitològics. En aquest sentit són molt elegants i artificioses les seves proses, on exposa, seguint Ovidi, faules mitològiques, com les de Mirra, Narcís, Tisbe, Biblis, Hero i Leandre, el judici de Paris o Jasó i Medea.

Però el cim del seu art en prosa és una obra brevíssima intitulada Tragèdia de Caldesa, encertada descripció d’un desengany amorós bastida damunt d’una anècdota tan tènue com densa, que sens dubte reflecteix un fet real.

La seva prosa és sempre elevada, digníssima, culta, amb èmfasi i retòrica declamatòria, però sense caure en el ridícul ni en la pedanteria. Usa llatinismes de bella factura i recargolada ressonància, l’elegància i el bon gust presideixen les seves audàcies sintàctiques i sap donar a la frase una encertada harmonia.

És, així mateix, el millor poeta valencià de la segona meitat del segle XV, i un autèntic artífex del vers, al qual dóna una moderna i sumptuosa sonoritat. El seu ofici es palesa a la famosa Oració a la Mare de Déu, la fredor de la qual és compensada per la intel·lectualitat de les imatges, el nobilíssim to declamatori i per versos que són vertaders encerts (“Mirra portam de nostra vid’ amarga”). L’expressió condensada i solemne dels múltiples epitafis que escriví és d’una bellesa autènticament marmòria.

Els seus versos estramps, o sia sense rima, però de sonoritats molt calculades, constitueixen l’encert més gran d’aquest poeta. És molt elegant, delicada i fins i tot sensible la seva balada de la garsa i de la merla, una de les més preuades joies de la lírica catalana.

En un ambient literari com el valencià de la segona meitat del segle XV, on abunda la poesia intranscendent, molt de cara a terra i amb sorneguera procacitat, la seva obra, artísticament aristocràtica i volgudament culta, dóna un especial to de dignitat i d’intel·ligència.

Rois, Pere

(València, segle XVI)

Científic. Sacerdot, doctor en teologia, moralista. Deixeble de Jeroni Munyós. Fou canonge de València. Catedràtic de matemàtiques.

Escriví un enginyós tractat sobre la manera de fabricar rellotges de sol: Libro de relojes solares (1575).

Roig i Civera, Antoni

(Rafelbunyol, Horta, 17 gener 1844 – València, 5 abril 1898)

Autor teatral. Era notari. Fundà l’associació teatral “La Juventud”.

És autor de les sarsueles Los amores de un cesante i Los dos esclavos (1886). Estrenà bon nombre de sainets, com El tonto del panerot, que fou un gran èxit.

També escriví els drames El tresor del Germanells i Romeu.

Roig, Joan Baptista

(València, segle XVII – 1650)

Poeta i erudit. Concorregué amb les seves poesies catalanes als certàmens poètics celebrats a València a honor de diversos sants. En fou un dels participants més assidus.

Rodríguez i Martín, Vicent

(València, 23 abril 1875 – 28 gener 1933)

Arquitecte. Format a l’escola de Madrid, es titulà el 1904.

Es caracteritzà per un estil que, malgrat que coneixia i emprava el modernisme -llenguatge aleshores molt en ús a València-, sempre anà acompanyat d’un cert classicisme que s’inspirava en l’estil Napoleó III. La seva arquitectura no és doncs innovadora, sinó eclèctica.

Arribà a ésser un arquitecte de renom: una de les peces fonamentals en l’Exposició Regional -després Nacional- de València del 1909, arquitecte provincial, acadèmic de Sant Carles, arquitecte d’Hisenda i membre de la comissió provincial de monuments. Com a tal féu diverses restauracions.