Veure> Josep Ponç i Maçana (filòsof, teòleg i canonista català, 1730-1816).
Arxiu d'etiquetes: teòlegs/gues
Ponç i Maçana, Josep
(Barcelona, 1730 – Spoleto, Itàlia, 1816)
Filòsof, teòleg i canonista. Fou gran especialista en dret canònic.
Fou professor als col·legis de Cordelles de Barcelona i de Sant Bernat de Cervera. Era nomenat catedràtic de la universitat cerverina en 1766.
En ser expulsada la Companyia de Jesús hagué d’emigrar a Itàlia.
Entre les seves obres destaquen el poema llatí Ignis i els tractats Disertatio historico-dogmatica de materia et forma sacrae ordinationis (Bolonya, 1775), Jus canonicum juxta nativam ejus faciem (Foligno, 1794) i De antiquitatibus juris canonici secundum titulos Decretalium (Spoleto, 1807).
Ponç, Salvador
(Barcelona, 1547 – 1620)
Predicador. Frare dominicà. Fou catedràtic de teologia i sagrada escriptura a la Universitat de Barcelona.
De gran fama com a orador, predicà durant disset anys seguits els sermons de quaresma de l’església del Pi, amb un gran èxit.
Autor de treballs hagiogràfics com Vida i martiri i trasllació a Catalunya de Santa Madrona (1594). El 1592 publicà també dos Sermons de la Soledat de la Reina dels Àngels i de Sant Ramon de Penyafort i l’Exposició sobre el psalm “Miserere mei Deus”, de David, amb un tractat del sagrament de la Penitència.
Peris ben Ishaq ha-Kohen
(Alemanya, segle XIV – Barcelona, segle XIV)
Rabí i talmudista esquenasita. Vers el 1350 fou cridat pels dirigents de l’aljama jueva de Barcelona per regir-hi una escola.
Hom li atribueix el llibre Ma’areket ha-Elohut.
Ha estat publicat l’inventari parcial de la seva biblioteca després de mort el seu gendre, Menahem de Quercy, de Cervera (1375).
Pérez Calvillo, Fernando
(Mallen, Aragó, segle XIV – Roma, Itàlia, 12 novembre 1404)
Teòleg, jurista i cardenal.
Era canonge i degà de l’església de Tarassona quan fou elegit bisbe de Vic (1387). Assistí com a ambaixador del rei catalano-aragonès a la coronació del rei de Navarra.
El seu pas per Vic fou molt accidentat a causa del cisma d’Avinyó, i els canonges instaren el papa Benet XIII perquè fos tret de Vic.
El papa el nomenà bisbe de Tarassona el 1392; el 1397 el nomenà cardenal i li encarregà moltes missions diplomàtiques.
Pas i Pincard, Àngel del
(Perpinyà, novembre 1540 – Roma, Itàlia, 23 agost 1596)
(o Delpàs) Teòleg, orador i reformador franciscà, de nom Joan Carles fins a professar.
Estudià a Alcalá de Henares, passà de predicador a Figueres i ensenyà teologia als convents de Vic i filosofia al de Tortosa (del qual fou guardià); fou definidor i guardià del convent de Perpinyà.
Profundament influït per les idees ascètiques de la Contrareforma (viatjava sempre descalç), procurà l’extensió de l’observança reformada dintre els franciscans catalans.
El 1580 establí un convent a Sant Miquel d’Escornalbou (Baix Camp) i el 1581 obtingué l’aprovació d’una custòdia amb els convents reformats del Principat de Catalunya i dels regnes de València i d’Aragó (1581), de la qual fou elegit custodi.
Tanmateix, per tal d’evitar la separació d’aquests convents de la província de l’antiga observança, el general Francisco de Gonzaga obtingué que fos obligat a residir a Gènova dos anys, des d’on passà a Sicília, fins que fou cridat a Roma per Sixt V (1585) a causa de la fama de les seves obres (especialment l’Expositio Symboli Apostolorum, editada a Roma el 1595).
Aleshores, per encàrrec del papa es retirà a Tívoli per redactar els comentaris dels quatre evangelis (editats en 1623-25); passà a San Pietro in Montorio els darrers nou anys de la seva vida.
Entre les seves nombroses obres destaquen Comentario sobre la régula de San Francisco (Barcelona, 1579), De los fundamentos del buen espíritu y de toda perfección espiritual (Gènova, 1583), Tractatus de restituenda disciplina vetuste religionis Sancti Francisci (Gènova, 1583), Breve trattato della preparazione del Santissimo Sacramento dell’altare (Roma, 1595) i De divino amore captando (tractat ascètic que deixà inèdit a la seva mort).
Fou declarat venerable el 1863.
Palomar, Joan de
(Barcelona, segle XV)
Eclesiàstic i canonista. Fou ardiaca i vicari general del capítol de la catedral barcelonina.
Amb Joan de Ragusa inaugurà el concili de Basilea (1431) i hi assistí el 1437 com a ambaixador d’Alfons el Magnànim.
Teòleg competent, exercí missions pontifícies a Praga i Viena, i fou professor de la universitat d’aquesta última ciutat.
Orriols, Francesc
(Catalunya, segle XVIII)
Eclesiàstic. Doctor en teologia, fou paborde de Castellterçol (Vallès Oriental).
Publicà un Diàleg o Catecisme de la doctrina cristiana, que esdevingué d’ús comú a les escoles del país i fou reeditat moltes vegades.
El 1807 n’aparegué la versió castellana, feta pel jesuïta Jeroni Pastor.
Orosi, Pau
(Braga ?, Portugal, 390 – ?, segle V)
Historiador i teòleg. Se li atribueix un origen tarragoní.
Perfeccionà la formació teològica al costat de sant Agustí i de sant Jeroni i participà en la contesa pelagiana.
És autor del Liber apologeticus i de la Historiae adversus paganos, acabada cap a l’any 418. Tant en les fonts com en l’estil predomina l’influx dels clàssics llatins.
Oms, Ignasi
(Manresa, Bages, 6 octubre 1748 – Lleida, 9 desembre 1817)
Eclesiàstic i teòleg. Estudià filosofia i teologia a la Universitat de Cervera, on fou després catedràtic de teologia.
Fou canonge de Lleida, ciutat on, juntament amb Cervera, conserven algunes obres seves.
Dades dels Països Catalans 