(Barcelona ?, segle XVII)
Polític. Era doctor en teologia.
El 1641 publicà Política del comte de Olivares. Contrapolítica de Catalunya i Barcelona, contraverí al verí que perdia lo Principat Català, obra dedicada al capítol de canonges d’Urgell, en la qual denunciava no sols les arbitrarietats del comte duc d’Olivares contra els catalans, sinó també els desastres que havia suposat per als castellans.
(Catalunya, segle XV – 1523)
Frare mercenari. Ingressà al seu orde després de fer un llarg pelegrinatge a alguns dels santuaris europeus de més fama. Destacà com a teòleg.
És autor dels tractats De perfectione vitae monasticae, De sufragiis, De oratione continua i De vita exemplaris.
(es Castell, Menorca, 1684 – Barcelona, 1753)
Religiós caputxí (1701). Fou professor de teologia al seminari diocesà de Solsona.
És autor de l’obra Imperio de María, en dos volums publicats el 1742 i 1748.
(Barcelona, 1 maig 1922 – Salamanca, Castella, 12 juny 1965)
Sacerdot operari diocesà, teòleg i historiador. Estudià al seminari de Burgos (1939) i a Salamanca, on es doctorà en teologia (1948). Completà els estudis a la Gregoriana de Roma i a Valladolid (1957).
Tingué diferents càrrecs dintre la Germandat de Sacerdots Operaris diocesans i fou professor a la universitat de Salamanca, de la qual fou rector (1964-65). Era membre de l’Academia de la Historia (1960) i d’altres entitats científiques.
És autor de molts treballs històrics, sobretot entorn de Juan de Ávila i de la universitat de Salamanca.
(València, segle XVI – Barcelona, 1604)
Frare trinitari i místic. Ja gran prengué l’hàbit trinitari a València (1586), on professà el 1587.
Fou predicador d’Oriola (1592) i lector de filosofia a València (1601) i el 1603 fou nomenat ministre del convent de Vinganya, de Seròs (Segrià).
Sant Miquel dels Sants, que el conegué a Barcelona el 1603, diu que arribà a la perfecta tranquil·litat de l’ànima i a l’oblit de les criatures, sentits i potències.
Un cop mort, el provincial de l’orde manà fer un informe sobre la seva vida i virtuts (1603-06), que es guardava al convent de València.
(Lleida, segle XVI – Londres, Anglaterra, segle XVII)
Protestant. Estudià teologia a Lleida amb el mestre Bartolomé Hernández (1596). Monjo jerònim, cantà missa a El Escorial en presència de Felip III.
Convertit a la Reforma, exercí de metge a Nimes i Arle (Occitània). A Londres sofrí un atemptat en què resultà malferit, però se’n sortí.
Traduí al castellà Bouclier de la Foy, de Pierre du Moulin, obra que presentà a Carles, príncep de Gal·les (1619?), que s’ha perdut, però.
Publicà The Reformed Spaniard (Londres, 1621; versió castellana, 1854).
Veure> Romeu Bruguera (teòleg dominic català, vers 1261-1313).
(Vilafranca del Penedès ?, Alt Penedès, segle XIV)
Teòleg escotista. Franciscà, arribà a ésser provincial de la província d’Aragó.
La tradició el fa deixeble de Duns Escot; només se sap, però, que fou deixeble a París de l’escotista Francesc de Marchia, les lliçons del qual transcriví en un còdex que es conserva a Roma.
Mestre de teologia a París, al seu curs sobre el llibre de les Sentències (1334) figuren les tendències criticistes imperants a la seva època. Fou publicat el 1518 sota el títol Disputationes in quattuor libros Magistri Sententiarum.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 15 juny 1933 – )
Patròleg, biblista i sacerdot. Ordenat de prevere el 1957.
Ha estat professor a la facultat catòlica de teologia de Münster, i al Pontifici Institut Oriental, de Roma, i a la Facultat de Teologia de Barcelona (secció sant Pacià) i director de la “Revista Catalana de Teologia”.
Especialitzat en Orígenes (El dinamismo trinitario de la divinización de los seres racionales según Orígenes, 1970), estudià després les tensions entre el judeocristianisme i el gnosticisme (Las Pseudoclementinas. Bases filológicas para una nueva interpretación, 1976), i l’obra d’Ignasi d’Antioquia (The Four Authentic Letters of Ignatius, the Martyr, 1980).
Membre del grup Lectura del Nuevo Testamento, ha col·laborat en el treball d’equip: El Comentario a Juan (1979). Es un dels autors d’una nova versió del Nou Testament (1978).
Darrerament ha centrat els seus estudis en la doble obra de Lluc, sobre el qual ha publicat El camino de Pablo a la misión de los paganos (1984), De Jerusalén a Antioquia. Génesis de la Iglesia cristiana (1989), L’èxode de l’home lliure (1989), Comentari als Fets dels apòstols vol. I (1991).
També ha publicat la traducció catalana de l’epistolari d’Ignasi d’Antioquia.
(Tarragona, 1300/10 – Catalunya ?, després 1379)
Teòleg carmelità. Conegut també amb el nom de Pere de Perpinyà perquè fou conventual d’aquesta vila. Professà a la universitat de París els anys 1342, 1345, 1357 i 1358.
Mantingué una estreta relació amb el també carmelità Joan Ballester, a instància del qual el papa Urbà V manà que fos promogut al magisteri. El 1379 el rei Pere III el consultà respecte al cisma.
Compongué una exegesi del saltiri en català, així com alguns llibres de sentències, dos volums de sermons i un miserere en català.
