(Alemanya, segle XIV – Barcelona, segle XIV)
Rabí i talmudista esquenasita. Vers el 1350 fou cridat pels dirigents de l’aljama jueva de Barcelona per regir-hi una escola.
Hom li atribueix el llibre Ma’areket ha-Elohut.
Ha estat publicat l’inventari parcial de la seva biblioteca després de mort el seu gendre, Menahem de Quercy, de Cervera (1375).
(Mallen, Aragó, segle XIV – Roma, Itàlia, 12 novembre 1404)
Teòleg, jurista i cardenal.
Era canonge i degà de l’església de Tarassona quan fou elegit bisbe de Vic (1387). Assistí com a ambaixador del rei catalano-aragonès a la coronació del rei de Navarra.
El seu pas per Vic fou molt accidentat a causa del cisma d’Avinyó, i els canonges instaren el papa Benet XIII perquè fos tret de Vic.
El papa el nomenà bisbe de Tarassona el 1392; el 1397 el nomenà cardenal i li encarregà moltes missions diplomàtiques.
(Perpinyà, novembre 1540 – Roma, Itàlia, 23 agost 1596)
(o Delpàs) Teòleg, orador i reformador franciscà, de nom Joan Carles fins a professar.
Estudià a Alcalá de Henares, passà de predicador a Figueres i ensenyà teologia als convents de Vic i filosofia al de Tortosa (del qual fou guardià); fou definidor i guardià del convent de Perpinyà.
Profundament influït per les idees ascètiques de la Contrareforma (viatjava sempre descalç), procurà l’extensió de l’observança reformada dintre els franciscans catalans.
El 1580 establí un convent a Sant Miquel d’Escornalbou (Baix Camp) i el 1581 obtingué l’aprovació d’una custòdia amb els convents reformats del Principat de Catalunya i dels regnes de València i d’Aragó (1581), de la qual fou elegit custodi.
Tanmateix, per tal d’evitar la separació d’aquests convents de la província de l’antiga observança, el general Francisco de Gonzaga obtingué que fos obligat a residir a Gènova dos anys, des d’on passà a Sicília, fins que fou cridat a Roma per Sixt V (1585) a causa de la fama de les seves obres (especialment l’Expositio Symboli Apostolorum, editada a Roma el 1595).
Aleshores, per encàrrec del papa es retirà a Tívoli per redactar els comentaris dels quatre evangelis (editats en 1623-25); passà a San Pietro in Montorio els darrers nou anys de la seva vida.
Entre les seves nombroses obres destaquen Comentario sobre la régula de San Francisco (Barcelona, 1579), De los fundamentos del buen espíritu y de toda perfección espiritual (Gènova, 1583), Tractatus de restituenda disciplina vetuste religionis Sancti Francisci (Gènova, 1583), Breve trattato della preparazione del Santissimo Sacramento dell’altare (Roma, 1595) i De divino amore captando (tractat ascètic que deixà inèdit a la seva mort).
Fou declarat venerable el 1863.
(Barcelona, segle XV)
Eclesiàstic i canonista. Fou ardiaca i vicari general del capítol de la catedral barcelonina.
Amb Joan de Ragusa inaugurà el concili de Basilea (1431) i hi assistí el 1437 com a ambaixador d’Alfons el Magnànim.
Teòleg competent, exercí missions pontifícies a Praga i Viena, i fou professor de la universitat d’aquesta última ciutat.
(Catalunya, segle XVIII)
Eclesiàstic. Doctor en teologia, fou paborde de Castellterçol (Vallès Oriental).
Publicà un Diàleg o Catecisme de la doctrina cristiana, que esdevingué d’ús comú a les escoles del país i fou reeditat moltes vegades.
El 1807 n’aparegué la versió castellana, feta pel jesuïta Jeroni Pastor.
(Braga ?, Portugal, 390 – ?, segle V)
Historiador i teòleg. Se li atribueix un origen tarragoní.
Perfeccionà la formació teològica al costat de sant Agustí i de sant Jeroni i participà en la contesa pelagiana.
És autor del Liber apologeticus i de la Historiae adversus paganos, acabada cap a l’any 418. Tant en les fonts com en l’estil predomina l’influx dels clàssics llatins.
(Manresa, Bages, 6 octubre 1748 – Lleida, 9 desembre 1817)
Eclesiàstic i teòleg. Estudià filosofia i teologia a la Universitat de Cervera, on fou després catedràtic de teologia.
Fou canonge de Lleida, ciutat on, juntament amb Cervera, conserven algunes obres seves.
(Mas Oller, Manresa, Bages, vers 1315 – Catalunya, vers 1390)
Teòleg, historiador i general de l’orde carmelità. Professà al convent de Manresa abans del 1360. El 1362 fou promogut mestre en teologia i el 1366 ensenyà al palau papal d’Avinyó.
Tingué càrrecs importants dins l’orde com a soci del prior general (1362), definidor del capítol general (1366, 1369 i 1372) i prior general de l’orde des del 1375, en substitució del seu protector Joan Ballester.
Arran del cisma d’Avinyó seguí la causa de Climent VII, i per això fou deposat pel papa romà Urbà VI, cosa que féu escindir l’orde en dues obediències.
Escriví De successione intitulatione et confiscatione Ordinis B. Mariae de Monte Carmelo i De ordinis sui origine liber unus ad Urbanum VI, imprès a Venècia el 1507. També és autor d’una obra en llatí sobre la Immaculada Concepció i d’opuscles teològics.
(València, finals segle XIII – Tortosa, Baix Ebre, 14 juliol 1348)
Teòleg i eclesiàstic. Pertanyia a l’orde dels agustins. Es graduà en teologia a la Sorbona, i hi ensenyà. El 1320 obtingué la càtedra del Mestre de les Sentències a València.
Cap al 1330 començà les seves relacions amb la cort catalano-aragonesa i amb la papal d’Avinyó. El 1333 Alfons el Benigne l’envià prop del papa Joan XXII.
El 1337 fou nomenat bisbe d’Osca, on promulgà diversos estatuts i convocà un sínode diocesà. En aquest temps dugué a terme diverses missions diplomàtiques: el 1341 Pere el Cerimoniós l’envià com a mitjancer entre Felip IV de França i Jaume III de Mallorca, enfrontats per feu de Montpeller, i se’n sortí amb èxit.
En canvi, quan Climent VI el féu anar a cercar un arranjament pacífic entre Pere el Cerimoniós, que havia envaït el Rosselló, i Jaume III de Mallorca, que n’havia restat desposseït, només obtingué una treva que en retardà l’ocupació.
L’any 1345 fou nomenat bisbe de Barcelona, i el 1346 es traslladà a la seu de Tortosa. Allí féu començar les obres de la catedral i publicà diverses consuetes per al clergat. El 1348 participà en una ambaixada del Principat a València, per cercar una avinença entre la Unió Valenciana i el rei.
Se’n coneixen diverses obres: In magistrum Sententiorum libri IV, Contiones ad populum Valentinum, Expositio Canonis Missae i Tractatus contra coecitatem iudaeorum; la més coneguda, però, és el seu Excitatiorum mentis ad Deum, del qual un traductor anònim féu una excel·lent versió catalana durant el mateix segle XIV, amb el títol Excitatori de la pena a Déu, publicada per Pere Bohigas a Barcelona el 1929.
(el Vilar de Cabó, Alt Urgell, 1900 – Jerusalem, Palestina, 1930)
Monjo de Montserrat i biblista. Encarregat del taller d’impremta de l’abadia de Montserrat, impulsà la biblioteca monàstica i es dedicà activament als estudis bíblics.
Escriví un compendi gramatical de grec bíblic, en dos volums, i li foren encomanades la traducció i les notes de les epístoles de sant Pau per a la Bíblia de Montserrat (volums XXI i XXII).
Passà els darrers quatre anys de la seva vida viatjant per les illes gregues, l’Àsia Menor i Palestina, en cerca de material documental per als seus estudis.
Dades dels Països Catalans 