(Catalunya, 30 juny 1969 – )
(SCEL) Filial de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creada per a la promoció dels estudis sobre litúrgia.
El seu primer president fou Josep Vives, i M. Coll i Alentorn el delegat de l’Institut.
Ha publicat diversos treballs d’investigació des del 1977.
Enllaç web: Societat Catalana d’Estudis Litúrgics
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 26 octubre 1597 – París, França, 1657)
(o Sivillà) Historiador i doctor en teologia. Beneficiat de la parròquia de Santa Coloma.
El 1642 fou enviat a París com a tutor dels fills del governador de Catalunya Josep de Margarit i de Biure i hi restà fins a la mort.
Fou abat electe de Banyoles. Des del 1647 actuà com a agent de la Generalitat i del Consell de Cent de Barcelona.
Escriví una crònica de gran interès dels fets esdevinguts a Catalunya del 1600 al 1650, que ha restat inèdita.
(Barcelona, 1235 – 1310)
Rabí i talmudista. Gaudí d’una gran autoritat a la seva època. Influït segurament per la seva família aristocràtica i per la bona posició que ocupava en la comunitat, tenia una concepció oligàrquica del govern de les aljames.
Les nombroses consultes de caràcter religiós i legal que li plantejaren les aljames de tota la Península i d’Occitània li donaren ocasió per a 3.000 tesubot o responsa, que són un testimoni de la vida de les comunitat jueves de la seva època.
A instàncies d’Abba Mari ben Mose ben Yosef dirigí una reacció pietista contra els cercles racionalistes i al·legoristes d’Occitània. La polèmica durà del 1303 al 1305, i s’acabà per la prohibició d’estudiar obres filosòfiques i cinetífiques gregues als menors de vint-i-cinc anys, i la condemna dels al·legoristes.
(Barcelona ?, segle XVII)
Polític. Era doctor en teologia.
El 1641 publicà Política del comte de Olivares. Contrapolítica de Catalunya i Barcelona, contraverí al verí que perdia lo Principat Català, obra dedicada al capítol de canonges d’Urgell, en la qual denunciava no sols les arbitrarietats del comte duc d’Olivares contra els catalans, sinó també els desastres que havia suposat per als castellans.
(Catalunya, segle XV – 1523)
Frare mercenari. Ingressà al seu orde després de fer un llarg pelegrinatge a alguns dels santuaris europeus de més fama. Destacà com a teòleg.
És autor dels tractats De perfectione vitae monasticae, De sufragiis, De oratione continua i De vita exemplaris.
(es Castell, Menorca, 1684 – Barcelona, 1753)
Religiós caputxí (1701). Fou professor de teologia al seminari diocesà de Solsona.
És autor de l’obra Imperio de María, en dos volums publicats el 1742 i 1748.
(Barcelona, 1 maig 1922 – Salamanca, Castella, 12 juny 1965)
Sacerdot operari diocesà, teòleg i historiador. Estudià al seminari de Burgos (1939) i a Salamanca, on es doctorà en teologia (1948). Completà els estudis a la Gregoriana de Roma i a Valladolid (1957).
Tingué diferents càrrecs dintre la Germandat de Sacerdots Operaris diocesans i fou professor a la universitat de Salamanca, de la qual fou rector (1964-65). Era membre de l’Academia de la Historia (1960) i d’altres entitats científiques.
És autor de molts treballs històrics, sobretot entorn de Juan de Ávila i de la universitat de Salamanca.
(València, segle XVI – Barcelona, 1604)
Frare trinitari i místic. Ja gran prengué l’hàbit trinitari a València (1586), on professà el 1587.
Fou predicador d’Oriola (1592) i lector de filosofia a València (1601) i el 1603 fou nomenat ministre del convent de Vinganya, de Seròs (Segrià).
Sant Miquel dels Sants, que el conegué a Barcelona el 1603, diu que arribà a la perfecta tranquil·litat de l’ànima i a l’oblit de les criatures, sentits i potències.
Un cop mort, el provincial de l’orde manà fer un informe sobre la seva vida i virtuts (1603-06), que es guardava al convent de València.
(Lleida, segle XVI – Londres, Anglaterra, segle XVII)
Protestant. Estudià teologia a Lleida amb el mestre Bartolomé Hernández (1596). Monjo jerònim, cantà missa a El Escorial en presència de Felip III.
Convertit a la Reforma, exercí de metge a Nimes i Arle (Occitània). A Londres sofrí un atemptat en què resultà malferit, però se’n sortí.
Traduí al castellà Bouclier de la Foy, de Pierre du Moulin, obra que presentà a Carles, príncep de Gal·les (1619?), que s’ha perdut, però.
Publicà The Reformed Spaniard (Londres, 1621; versió castellana, 1854).
Veure> Romeu Bruguera (teòleg dominic català, vers 1261-1313).
Dades dels Països Catalans 