(Barcelona, 2 gener 1902 – 25 abril 1912)

Setmanari satíric. Inspirat per Francesc Cambó, que li va donar el nom, el van dirigir Manuel Folch i Torres i Gaietà Cornet, i va comptar amb la col·laboració de notables caricaturistes com Junceda, Opisso, Apa, Bagaria i Lola Anglada. Políticament, aquest setmanari estava estretament relacional amb la Lliga Regionalista.

Una caricatura de Junceda publicada el 23 novembre 1905 fou considerat com un greuge a l’exèrcit per un grup d’oficials, que assaltaren i destruïren els seus locals i els de “La Veu de Catalunya” (25 novembre), i va ser suspès durant cinc mesos, el fet derivà en l’aprovació pel govern de la llei de Jurisdiccions, l’oposició a la qual precipità la formació del moviment de Solidaritat Catalana (1906).

Va arribar a tirar 60.000 exemplars i va desaparèixer, ja molt radicalitzat.

(Barcelona, 8 maig 1870 – 11 octubre 1934)

Setmanari satíric publicat en català, llevat del 26 primers números bilingües. Innocenci López i Bernagossi en va ser el primer editor i Josep Roca i Roca el gran animador.

Prohibida en diverses ocasions, aparegué amb el nom de “L’Esquella de la Torratxa”, publicació que, des del 19 de gener de 1879, continuà existint amb caràcter independent. En etapes successives, en què va arribar a tirar vint mil exemplars, va ser dirigit per Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, fins a l’any en què va desaparèixer.

D’ideari esquerrà i anticlerical, tingué magnífics col·laboradors tant en la seva part literària: Valentí Almirall, Robert Robert, Frederic Soler, J. Puig i Ferreter i Ventura Gassol, com en la gràfica: Apel·les Mestres i Ricard Opisso, com a il·lustradors.

Si bé, inicialment fou contrària al catalanisme, a la primera dècada del segle XX rectificà aquesta actitud i, durant la II República, tingué un caire nacionalista i esquerrà, gràcies sobretot a la incorporació de destacats militants de l’Esquerra. Els fets d’octubre de 1934 posaren fi a la seva existència.

(Barcelona, 23 juny 1931 – agost 1936)

Setmanari satíric, Inspirat en el setmanari francès “Le Canard Enchaîné”. Editat per Màrius Gifreda, fou dirigit per Josep Maria Planas i, artísticament, durant un temps, per Valentí Castanys. El seu to indiscret, mordaç, sarcàstic i fins provocador correspon a una època d’àmplies llibertats polítiques.

Bé que gairebé totes les col·laboracions eren sense signar, en foren redactors principals, entre d’altres, Rossend Llates, Joan Cortès, Carles Sindreu, Àngel Ferran, Just Cabot, Eugeni Xammar i Josep Maria de Sagarra, que hi publicava sobretot uns versos satírics molt personals. Les caricatures eren arma de crítica i complement valuós de les sàtires i paròdies en prosa o en vers. Els il·lustradors més assidus foren Castanys, Jaume Passarell, Soka i Tísner.

I entre les víctimes més freqüents cal comptar els radicals, com Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias, els germans Xirau i Palau, els polítics i escriptors de “L’Opinió”, nucli important de l’Esquerra Republicana, personatges eclesiàstics, figures de l’espanyolisme, els Escamots d’Estat Català i, en certes èpoques, sobretot, la FAI, de la qual condemnaven el terrorisme.

El setmanari fou un revulsiu, no sempre just, contra certes tares o improvisacions de la societat catalana. El 1932 publicà un almanac. En esclatar la guerra civil deixà de publicar-se; elements de la FAI n’assassinaren el director, Josep Maria Planas.

El 1979 aparegué una revista setmanal que, amb el nom de “Amb potes rosses”, en pretenia la continuïtat, però desaparegué al cap de tres mesos per motius econòmics.