Serralada del Sistema Ibèric Valencià, paral·lela a la costa, que separa la plana de Sant Mateu i la vall de les Coves de la vall d’Alcalà de Xivert, entre la rambla de Cervera i la de les Coves.
Culmina a la serra d’en Canes, a 715 m alt, que és termenal entre els municipis de la Salzedella i d’Alcalà de Xivert.
Entre aquesta serralada i la serra de Murs davalla la vall d’Àngel, la qual dóna nom a una part del conjunt (serra de la Vall d’Àngel).
(Benlloc / Cabanes de l’Arc, Plana Alta)
Serra (502 m alt) que limita pel nord-est el pla de l’Arc, al límit dels dos municipis.
(Montfort / Petrer, Vinalopó Mitjà)
Cim (1.103 m alt) de la serra del Sit, termenal dels dos municipis.
L’alineació muntanyosa, de direcció sud-oest – nord oest, separa les conques del Vinalopó i de la rambla de les Ovelles.
(País Valencià) Veure> Pre-bètic, Sistema (part de les serralades Bètiques).
(País Valencià)
Part del Sistema Ibèric, que afecta el nord i el centre del País Valencià, formant l’esquelet del relleu amb alineacions de rumb sovint nord-oest – sud-est, però amb més interferències i menys nitidesa que altres sistemes, com el pirinenc o el bètic.
Anomenat també Sistema Celtibèric, presenta un sòcol hercinià afectat pel plegament, però una estructura alpina predominant. Hom divideix el sistema en branca externa, oriental o aragonesa (que ateny el nord del País Valencià), depressió terciària i branca interna, occidental o castellana, que alguns anomenen Serralada Hespèrica i que arriba a la latitud de Gandia.
A l’extrem septentrional del País Valencià l’estructura es disposa de nord-oest a sud-est, és a dir, en la direcció típica, que gira cap a l’est en l’anticlinal de Vallibona, i llavors cap al nord-est a l’aspra contrada de Benifassà, que ja enllaça amb les línies del Montsià. Més al sud corren amb rumb ibèric els anticlinals de Vilafranca del Maestrat i Cinctorres, però les serres costenques es torcen també de través.
El massís dels ports de Morella, on predomina el cretaci urgoaptià, mostra plecs amplis vergents cap al nord, amb formes estructurals com les moles d’Ares (1.318 m) i d’Anglesola (1.552), o cuestas com Penyagolosa (1.813 m), el punt culminant del País Valencià, i brays o traus a la zona de Morella.
La davallada a la costa es produeix en graons paral·lels: serres d’Esparreguera i d’en Galceran (1.081 m), de Valldàngel (715) i d’Irta (573), separades per valls longitudinals; un poc més al sud els blocs cenozoics, amb rastres paleozoics, de la muntanya Negra i la serralada del desert de les Palmes s’apropen a la mar. Els esperons triàsics d’Espina (1.405 m) i Espadà (1.106), de direcció ibèrica, separen el Millars del Palància.
La interferència bètica ja s’aprecia al sector de Sagunt i a les serres de Marines, els Rebalsador (798) i la Calderona. La comarca dels Serrans té molt confuses les alineacions topogràfiques, que es tornen a individualitzar a les serres d’El Negrete i d’Utiel, les Cabrelles i Malacara (1.118 m), aquesta al sud de la fossa de Setaigües, com la de Martés (1.086).
Finalment hi ha la gran plataforma cretàcia del Caroig (1.126 m), basculada a l’est i tallada per la Canal de Navarrés i els congosts del Xúquer. Un gran canal triàsic limita la plataforma per l’oest i continua per Almansa i el muntanyam bètic.
El prebètic afecta el sud del Caroig, acabat a migjorn en la gran fossa valenciana, que coincideix amb la Costera. A llevant avancen vers el litoral les serres de Corbera, de les Agulles i de Cullera i el massís del Mondúver, on l’encreuament de rumbs ibèrics i bètics és ben palès.
(Marina Baixa / Comtat)
Massís muntanyós (1.378 m alt) del sistema Bètic que separa la vall de Seta de la de Guadalest i la Marina, és a dir, les dues comarques.
Els vessants nord-orientals limiten, a més, amb les valls de Pego, sector on neix el riu Gorgos. S’estén en direcció oest-est, i enllaça amb els vessants occidentals de la serra de la Xortà.
La neu sovinteja a l’hivern a la carena que va des de l’Alt (oest), pel pla de la Casa i la Mallada del Llop (1.360 m), fins als Aspres de Famorca (est). El fred i el rost en dificulten la vegetació arbòria, gairebé absent a la totalitat de la serra.
Antic castell i terme, situat al cim de la serra de Segàrria (506 m alt). El 1257 era dels Carròs, senyors de Rebollet.
La muntanya, que separa el marquesat de Dénia de la vall de Pego, és termenal del Verger, Ondara, Benimeli i Beniarbeig.
(Cabanes de l’Arc, Plana Alta)
Santuari, on es venera la Mare de Déu del Bonsuccés, patrona de la vila.
S’alça al vessant septentrional de la serra de les Santes o de Miravet (contrafort septentrional de la serralada del desert de les Palmes).
Dades dels Països Catalans 