(Berga, Berguedà, finals segle XVIII)
Màquina de filar, construïda entre el 1790 i el 1795, per Ramon Farguell i Montorcí, conegut per Maixerí, de Berga, que fou emprada a Catalunya fins pels volts del 1870; és probable que fos una modificació d’altres de més antigues, derivades de l’antic torn de filar.
Era anomenada també maixerina.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Fill d’A. F. de Berenguer i de Novell.
Combaté a la guerra de Successió contra els borbònics, servint a la caballeria catalana. Es distingí especialment al combat del 16 de desembre de 1706 al pas de Lechago, prop de Calamocha (Aragó), on fou obtingut un triomf considerable, encara que resultà ferit.
Durant el setge de Barcelona de 1713-14 serví com a capità a la Coronela. Es trobava al baluard del Rei, lluny de la zona afectada per l’assalt, l’11 de setembre de 1714, i dugué la seva companyia a engruixir el gran contraatac organitzat pel conseller en cap Rafael Casanova a l’esquerra de la línia catalana, on tornà a resultat ferit.
Després de la capitulació li foren confiscats els béns.
(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, segle XVIII)
Dama. Filla segona de Francesc de Berardo. Es casà amb el noble granadí, austròfil, Francisco de Ribera, comte de Villanueva de las Torres.
Fou dama d’honor de l’emperadriu Elisabet de Brunsvic. Quan aquesta se n’anà de Barcelona, el 19 de juliol de 1713, figurà al seguici que l’acompanyà a Viena, ciutat on es reuní amb el seu pare.
Mort aquest, li foren traspassats els privilegis nobiliaris del difunt, per un decret imperial del 12 de febrer de 1715.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Dama. Filla de Francesc de Berardo. Era casada amb Josep de Peguera i d’Aimeric, jove noble que es destacà a la defensa de Barcelona en 1713-14. Era cunyada, doncs, del més famós Antoni de Peguera.
Els seus béns foren confiscats per Felip V de Borbó. Després d’haver desplegat moltes influències, aconseguí que l’ambaixador imperial a Madrid rebés tèbies instruccions d’interessar-se pel seu cas.
(Catalunya, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)
Militar. Contribuí a la defensa de Barcelona en el fracassat setge filipista del 1706.
En l’assemblea de braços de Barcelona (1713) es mostrà partidari de continuar la resistència, malgrat la retirada dels aliats de la causa de Carles d’Àustria. Durant el setge de Barcelona (1713-14) dirigí, com a capità de la Coronela, la companyia d’argenters.
Després de la caiguda de la ciutat fugí a Viena. L’emperador Carlos VI d’Àustria creà per a ell el títol de baró d’Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V de Borbó l’any 1726.
(Catalunya, segle XVII – Gènova ?, Itàlia, segle XVIII)
Militar. Fill de Josep Bellver i Balaguer. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. El 1713 entrà de capità al regiment del Roser, que manava el seu pare, i participà a la defensa de Barcelona.
El 14 d’agost de 1714 tirà el coet de senyal per iniciar el contraatac que desidiria favorablement la gran batalla del baluard de Santa Clara.
L’11 de setembre, en començar la batalla final, es trobava amb el seu pare al sector del convent de Sant Agustí. El general Bellver l’envià, amb el sergent major Soro, al front d’una columna de socors cap a l’esquerra, per deturar el gran avanç enemic per l’interior de la línia de muralla. A la cortina de Jonqueres aconseguí de plantar cara als filipistes. Ell i Soro dispararen personalment dos canons carregats de metralla contra els borbònics, després d’haver esperar amb gran sang freda, que s’acostessin a vint passos. Fou un dels protagonistes dels ferotges combats que seguiren per aquella part, amb la primera represa del baluard de Sant Pere.
Més tard participà al terrible contraatac organitzat pel conseller en cap Rafael Casanova. Durant la darrera fase de la batalla prengué part als aferrissats encontres del sector de Sant Pere.
Segons Mateu Bruguera, s’oferí voluntàriament a acompanyar el seu pare quan aquest fou empresonat pels ocupants i tancat al castell de Fuenterrabia fins al 1719. Aleshores s’exilià amb el general i anà a Gènova.
(Catalunya, segle XVIII)
Guerriller. Prengué les armes a favor de França durant la guerra franco-espanyola de 1718-20, seduït per la promesa francesa de restituir al Principat les llibertats derogades per Felip V de Borbó.
Fou comandant d’un dels dos batallons de voluntaris catalans organitzats per Francesc Bernic. Tingué una actuació destacada.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Família de pintors i dauradors.
Localitzada a les comarques de Vic i de Ripoll, es desconeixen la major part dels seus membres, ja que firmaven les obres només amb el nom de família: los Basil.
D’entre els que se’n té notícia destaquen:
Francesc Basil (Vic, Osona, segle XVII – Catalunya, segle XVII) Pintor. En 1686 començà a pintar cinc teles per a la capella de Sant Bernat de la seu vigatana. Les enllestí l’any següent. També féu obres per a d’altres temples, com els de Sant Joan de les Abadesses i el de Sant Feliu de Torelló.
Felip Basil (Catalunya, segle XVIII) Pintor. Pintà quadres per al santuari dels Horts, a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), i daurà (1790) el retaule major del santuari de Puig-l’agulla (Osona).
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Era tinent quan esclatà la guerra de Successió. El 1705 es passà al camp austròfil tan bon punt es produí l’arribada dels aliats a Catalunya.
En unió dels germans Desvalls, i al front de forces improvisades, ocupà a finals d’octubre de 1705 Tamarit de Llitera, Montsó i Fraga, tot i que les tropes borbòniques hi feren dura oposició.
El 1708 fou nomenat tinent coronel del regiment de cavalleria de Clariana, constituït aleshores. Tot seguit féu la campanya per reduir Sardenya a l’obediència de Carles d’Àustria.
Lluità després al Principat.
(Capçanes, Priorat, segle XVII – Viena, Àustria, segle XVIII)
Guerriller austriacista. Germà de Pere Joan. Actuà en les partides de voluntaris dels germans Nebot i Font i, un cop abandonada la causa catalana pels aliats, continuà, al servei d’Antoni Vidal, la resistència contra les tropes borbòniques.
Durant la guerra contra la Quàdruple Aliança (1718) lluità contra les tropes de Felip V de Borbó al costat dels francesos, en estreta col·laboració amb el seu germà.
Amb l’acabament de la guerra els francesos desarticularen els regiments catalans, interessats a continuar la lluita; Barceló hagué d’abandonar el país i partí amb el seu germà a Àustria, on es posà al servei de l’emperador.
