(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Notari de l’escrivania major del consell municipal de Barcelona.
El 1699 fou designat per a continuar el Ceremonial dels magnífics consellers d’Esteve Gilabert Bruniquer. Aquest les havia acabades per a l’any 1618, Joan Guiu les havia seguides fins al 1640 i Brotons les prolongà encara fins al 1714.
Una còpia seva serví per a l’edició d’aquest cerimonial amb el nom de Rúbriques de Bruniquer (1912-16).
(Països Catalans, segle XVIII – )
Nom donat durant la guerra de Successió als partidaris de Felip V de Borbó. Per extensió, aplicat als qui eren adversaris de la independència de Catalunya.
Actualment, dit del qui és més sensible a la política centralista i anticatalana que no pas a la més pròpia del catalanisme.
(Valldoreix, Vallès Occidental, segle XVII – Itàlia ?, segle XVIII)
Cap militar austriacista. De família pagesa, era síndic de Terrassa.
Durant la guerra de Successió s’uní a les forces austriacistes i lluità, amb el grau de coronel, contra les forces borbòniques sota les ordres d’Antoni Desvalls (1713-14). Per l’agost de 1714 intentà, sense èxit, d’introduir-se a Barcelona amb un miler d’homes.
Hagué d’exiliar-se a Mallorca (1714-15) i, més tard, a Itàlia.
(Catalunya, segle XVII – Rosselló, segle XVIII)
Militar. El 1705 era capità d’infanteria. Fou un dels pocs militars professionals amb que comptà la insurrecció antiborbònica de Vic d’aquell any, que precedí al desembarcament de Carles d’Àustria al Pla de Barcelona.
El mateix any fou nomenat alferes amb grau de sergent major del nou regiment de Guàrdies catalanes. Féu amb aquesta unitat la guerra de Successió. S’hi distingí especialment a la presa de Borja (1706). El 1713 havia assolit el grau de tinent coronel.
No consta com a combatent al setge de Barcelona en 1713-14. Potser li ho impedí alguna incapacitat física, ja que restà a la ciutat i s’hi manifestà com a declarat partidari de la resistència, com ho demostra el fet que els borbònics li confisquessin els béns i ell s’exiliés com a militar.
(França, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Subordinat del duc de Berwick durant la invasió de Catalunya per part de la Quàdruple Aliança contra Felip V de Borbó, inicià la penetració per la Vall d’Aran (1719) i n’esdevingué governador.
Ocupà el Pallars fins al Montsec amb la col·laboració de Carrasclet i entrà a la Seu d’Urgell, on anuncià la restauració de les llibertats catalanes abolides per Felip V.
Les forces filipistes obligaren els francesos a retirar-se al principi del 1720.
(Boixadors, Anoia, segle XII – segle XVIII)
Família noble de l’estament militar de Catalunya. Probablement originària del castell de Boixadors.
Els membres més antics dels quals hom té documentació són Ramon Guillem de Boixadors (Catalunya, segle XII) i Guillem de Boixadors (Catalunya, segle XII) Senyor del castell de Boixadors (1124). Rebé terrenys pròxims a la parròquia de Sant Joan després de la conquesta de Lleida (1149). .
(Vallmoll, Alt Camp, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)
Gramàtic. És autor d’algunes obres didàctiques, de les quals és digna d’esment, per haver-se avançat notablement al seu temps, la titulada Elementos de tipografia, y su modo de enseñar a bien leer, útil a los impresores, correctores de imprenta, maestros de escuelas, etc, publicada en 1751 i reeditada en 1755.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Pintor. Entre 1705 i 1722 realitzà diversos cartons per als bells conjuns de rajoles vidriades de la Casa de Convalescència de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, ocupada avui per la Biblioteca de Catalunya.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Capità de voluntaris a la guerra de Successió. S’incorporà a les forces aliades ja el 1704 i prengué part a la conquesta de Gibraltar, per l’agost de 1704, i a la gran defensa subsegüent de la plaça.
El 13 d’agost de 1705, com a agent del príncep de Darmstadt, arribà secretament a Vic per lliurar plens poders a Francesc Puig i Sorribes per reclutar forces a la rebel·lió vigatana que precedí el desembarcament dels aliats a Barcelona. Per aquest temps tenia ja el grau de capità. Lluità amb forces de miquelets durant la guerra.
El 1708, amb el grau de coronel, manava un dels regiments de voluntaris dits de fusellers de muntanya. Al front de la seva unitat, pel novembre de 1709, actuà durament a la Garrotxa i castigà molt les forces franceses que hagueren de retirar-se pel Ripollès, després d’una ofensiva frustrada.
(Catalunya, s XVII – Europa ?, s XVIII)
Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió. En 1713-14 fou un dels tinents coronels del regiment de cuirassers de Sant Miquel, que defensà Barcelona durant el setge final.
Es distingí especialment a la càrrega que donaren davant el convent de Caputxins, el 17 de setembre de 1713, i a les maniobres per instal·lar i guardar la bateria avançada a la posició exterior de la Creu de Sant Francesc, per l’abril de 1714.
Després de la capitulació, les autoritats borbòniques el volgueren empresonat, però eludí l’ordre de captura que hi havia contra ell amagant-se i fugint finalment a l’estranger.
