(Montblanc, Conca de Barberà, segle XVI – Catalunya, segle XVII)
Jurista. Intervingué activament a l’afer de l’expulsió dels inquisidors de Catalunya, a instàncies de la Generalitat, formant part de la comissió encarregada de l’afer. N’era secretari i assessor jurídic.
Devers el 1611 redactà una memòria de protesta, al temps que els inquisidors es refusaven a acatar l’expulsió i excomunicaven els jutges que els havien condemnats.
(Catalunya, segle XII – segle XVII)
Nom donat a dues monedes. La primera encunyada a l’Urgell entre els segles XII i XIV.
La segona fou encunyada a Agramunt el 1641, a nom de Lluís XIII, durant la Guerra dels Segadors.
(Barcelona, 1 gener 1586 – 27 febrer 1641)
Polític i eclesiàstic. Pertanyent a una noble família originària de Berga, cursà estudis de dret i després seguí la carrera eclesiàstica. El 1612 fou nomenat canonge de la seu d’Urgell, que era aleshores un focus d’oposició a la política eclesiàstica del govern d’Olivares, el qual pretenia imposar el delme sobre els béns eclesiàstics.
Claris excel·lí aviat per la seva ferma actitud en defensa dels privilegis del seu país. A les Corts del 1626 intervingué com a síndic del capítol d’Urgell, que també representà en els consells provincials i a Barcelona, on residí molt de temps. El 1632 entrà a formar part de la llista de diputats.
El 1636 prengué part en l’organització de l’oposició al bisbe Pau Duran, decidit reialista, que havia estat promogut al bisbat el 1634. El 1638 fou elegit diputat del braç eclesiàstic, càrrec que portava annex el de president de la Generalitat.
L’allotjament de les tropes dels terços al Principat, a causa de la guerra amb França, havia creat un clima molt tens que feia preveure enfrontaments. Pel març de 1640, complint ordres reials, el virrei manà empresonar al diputat militar Francesc Tamarit i sotmeté Claris a un procés, del qual fou absolt per falta de proves. Pel juny de 1640, en esclatar obertament la revolta (el Corpus de Sang), i s’inicià la guerra dels Segadors. Claris i els altres membres de la Generalitat trencaren definitivament amb el govern d’Olivares.
Davant la intervenció del govern central -un exèrcit de 25.000 homes que comandava el marquès de Los Vélez-, els representants catalans gestionaren l’ajut militar francès, que se signà a Barcelona el 20 d’octubre. Amb l’avanç de les tropes castellanes, que ocuparen Tortosa i Tarragona, Claris aconseguí d’enfortir els llaços amb França.
El 18 de gener de 1641, Catalunya es convertia en República sota la tutela militar francesa; el 23 de gener, Lluís XIII fou reconegut com a rei, i fou nomenada una junta de guerra amb participació de militars francesos; el 26 de gener, el marquès de Los Vélez fou derrotat a Montjuïc. La intensa activitat desplegada degué afectar la seva salut, ja que emmalaltí i morí al cap de poc temps.
Fou germà seu Francesc Claris i Casademunt (Barcelona, segle XVI – segle XVII) Prohom. El 1638 fou elegit Conseller Segon de Barcelona. Col·laborà a l’actitud política del seu germà, que el mateix any era elegit Diputat Eclesiàstic de la Generalitat.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Ciutadà honrat i austriacista. El seu pare posseïa un gran negoci de revenedoria i li deixà, en morir, una fortuna important. La seva mare, Isabel Oller, es casà en segones núpcies amb el revenedor més important de la capital, Amador Dalmau i Colom. Les dues fortunes s’associaren en la pràctica, ja que Jaume Abadal es relacionà sempre molt cordialment amb el seu padrastre i fou gran company del seu germanastre, el famós Sebastià Dalmau i Oller, tot i que aquest era bastant més jove que ell.
El 1697 fou capità de la Coronela de Barcelona, durant el setge que sofrí la ciutat davant les tropes franceses del mariscal Vendôme. Secundà estretament la política austriacista i antiborbònica dels Dalmau.
En 1706 comandava la companyia de Confiters al nou setge de Barcelona establert pels borbònics. Guarnia la línia de comunicació amb el fort de Montjuïc el dia que els enemics, tot just arribats al pla de Barcelona, atacaren la muntanya i la fortalesa i foren rebutjats.
Durant la guerra de Successió contribuí a les fortes aportacions financeres de la família a favor del rei Carles III de Catalunya. També lluità novament amb les armes a la mà.
El 1709 fou capità comandant del nou regiment format a Barcelona per combatre l’amenaça francesa al front de Vic.
En 1713, com a membre del Braç Popular, fou un dels principals defensors de la tesi de resistència a ultrança contra Felip V de Borbó. Aquest any i el següent formà part de les juntes del govern provisional català i es destacà en l’organització de la defensa contra els borbònics.
Dades dels Països Catalans 