(Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XIX)
Jurisdicció feudal concedida el segle XIV sobre la ciutat de Centorbi (anomenada, des del 1863, Centuripe), a Antoni de Montcada i Abbate, comte d’Adernó, els descendents del qual la conservaren fins al 1813.
(Catalunya, segle XIV)
Noble. Prengué les armes per Joan II el Sense Fe a la guerra d’aquest contra la Generalitat catalana.
El 1468 pertanyia a la guarnició de Girona que, al cap d’un temps de setge, hagué de capitular.
(País Valencià, segle XIV – segle XVI)
Llinatge militar, establert al Regne de València arran de la conquesta al segle XIII.
En fou l’estirp documentada Gonçal de Castellví (País Valencià, segle XIV – 1391) Primer senyor de Carlet i uixer d’armes del rei.
Altres membres d’aquest llinatge foren:
Gaspar de Castellví (País Valencià, segle XV) Cavaller. Era senyor de Carlet. El 1473 formava part de les forces de Joan II el Sense Fe que entraren a Perpinyà i que hi foren assetjades pels francesos.
Gilabert de Castellví (País Valencià, segle XV) Cavaller. Com altres tres cavallers del seu llinatge, figura entre les forces que resistiren a Perpinyà el setge francès de 1473.
Jaume de Castellví (País Valencià, segle XIV – segle XV) Cavaller. El 1399, a Saragossa, assistí a la coronació bastant retardada que hi celebraren Martí I l’Humà i la reina Maria de Luna.
Lluís de Castellví (País Valencià, segle XV) Cavaller. El 1452 fou nomenat, per Alfons IV el Magnànim, membre del consell de la reina Maria de Castella al Principat.
Miquel de Castellví (València, segle XVI) Heraldista. De família noble. Honorat Joan II encarregà, per al príncep Carles d’Aragó, fill de Felip II, el Libro de linajes, escudos, armas, devisas y sellos.
Pere de Castellví (País Valencià, segle XIV) Cavaller. Féu la guerra contra Castella en temps de Pere III el Cerimoniós. Després de caure Carinyena el 1363, entrà a Aragó amb els grans reforços catalans que acudiren aleshores al front.
Basili de Castellví i de Ponç (País Valencià, segle XVII) Governador de València i lloctinent interí del regne. Pertangué a la branca de Villatorcas, d’origen no conegut. Fou el pare de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja.
(Rosselló, segle XIV)
Poeta. Fou, cap al 1341, probablement, un dels set mantenidors del Consistori de la Gaia Ciència de Tolosa i defensor a ultrança de les Leys d’amor. En la seva dedicatòria al noble català Felip Dalmau I de Rocabertí, mostra la influència de les Regles de trobar de R. Vidal de Besalú.
Escriví dues preceptives: Compendi de la coneixença dels vicis que es poden esdevenir en els dictats del Gay Saber i Glossari (1341). Les poesies conservades, onze en total, recullen tots els tòpics i els virtuosismes retòrics de l’escola tolosana.
(Rosselló, segle XIII – segle XIV)
Noble. El 1312 assistí al vassallatge renovat a Barcelona, davant Jaume II el Just, del rei Sanç I de Mallorca. El 1326 era un dels rebels que s’oposaven a la regència de l’infant Felip de Mallorca durant la minoritat de Jaume III de Mallorca i que pretenien donar-la al comte de Foix.
Figurava entre els nobles que arribaren a emparar-se de la persona del petit Jaume. Quan les forces trameses del Principat restabliren l’autoritat de Felip i arribaren a Perpinyà, Dalmau es féu fonedís. Fou decretada la seva persecució.
(Catalunya Nord, 1020 – segle XIV)
Llinatge vescomtal. L’estirp del llinatge fou Ansemund, el qual era senyor del castell de Cameles el 941 i posseïa nombrosos alous al Vallespir i al Rosselló.
El seu nét Guillem I, vescomte de Vallespir, fou el primer, vers el 1020, a emprar la denominació de Castellnou.
(Illes Balears, segle XIV)
Notari. Senyor de l’albufera d’Alcúdia i de sa Pobla, senyoria que el seu pare havia obtingut de Jaume II de Mallorca.
El 1384 fou jurat i comissionat assidu a la cort de Pere III de Catalunya, cosa que féu que Joan I el Caçador l’exclogués de les eleccions per a la represa de les corts de Montsó.
El 1391 fou perseguit pels forans a causa dels seus privilegis damunt la pesca de s’Albufera.
(País Valencià, vers 1333 – 1372/74)
Primer comte de Quirra. Fill de Berenguer (I) Carròs. Després de servir a Sicília, on el rei Pere III el Cerimoniós li donà el castell de Quirra (1349), fou enviat a Sardenya el 1357 i, posteriorment, tornà a Catalunya per prendre part en la guerra contra Castella, on participà en la defensa de Borja i fou premiat amb l’erecció del comtat de Quirra (1363).
Lloctinent reial de Sardenya des del 1369 (encara que n’exercí les funcions des del 1366), hagué de fer front a la revolta iniciada el 1368. Anà a Avinyó com a procurador reial per tal de contractar mercenaris anglesos per a la guerra de Sardenya (1371).
La seva filla i successora fou Violant de Carròs (Sardenya, Itàlia, segle XIV) Successora del seu pare al comtat de Quirra. Transmeté el cognom Carròs al fill del seu matrimoni amb Berenguer Bertran, anomenat també Berenguer (II) Carròs.
(Sardenya, Itàlia, segle XIII – abans 1337)
Veguer de Càller. Fill de Francesc Carròs i de Cruïlles i germà de Francesc, Berenguer (I) i Nicolau Carròs.
Fou el pare de Joan Carròs i de Riuffes (Sardenya, Itàlia, segle XIV) Fou senyor de Mandas i veguer de l’Alguer (1363-66). Es casà amb Beneta d’Arborea i de Montcada, filla de Joan d’Arborea i néta del jutge Marià IV. Tinguè cinc fills, el més petit dels quals fou:
Joan Carròs i d’Arborea (Sardenya, Itàlia, segle XIV – segle XV) Fou el que heretà la senyoria de Mandas. Fou el pare de:
Francesc Carròs d’Arborea (Sardenya, Itàlia, segle XV) Obtingué el títol de baró de Terranova. Fou el pare de Dalmau i de Nicolau Carròs d’Arborea i de Mur.
(País Valencià, segle XIII – Sardenya, Itàlia, després 1343)
Fill de l’almirall Francesc Carròs i de Cruïlles. Poc temps després de la conquesta de Sardenya, hi anà amb cinquanta genets de reforç. Arran dels incidents entre el seu pare i Ramon de Peralta, tornà també detingut a Catalunya (1326).
Visqué a les terres de València i fou capità de la frontera d’Oliva per a la defensa contra els sarraïns. Armà una galera per ajudar el rei Pere III el Cerimoniós en la campanya contra el rei de Mallorca (vers el 1343).
El seu pare l’havia volgut casar amb una parenta de la reina Elisenda de Montcada, però la seva muller fou Teresa Ximenis de Borriol; foren els pares de:
Joana Carròs i Ximenis de Borriol (Sardenya, Itàlia, segle XIV) Es casà amb Ramon de Boixadors i tingué per successora la seva filla Alamanda de Boixadors. També fou la mare de Teresa.
